PÀGINA ATURADA

Les múltiples activitats a les que ens dediquem (més a més de l’activitat professional que ens alimenta i permet pagar la hipoteca) requereixen de temps.
I alguna d’aquestes activitats resulta força absorbent.
Resultat: No tenim temps per a tot.
Com sigui que en una de les activitats que realitzem estem compromesos fins l’any 2012 i afecta a 200 nens i nenes hem decidit prioritzar-la.
Mantindrem el programa de ràdio del dimecres (Esparrenyol) al 89.4 FM. (Emissores COM - Ràdio Esparreguera), però el bloc queda suspès fins que en disposem de temps o de més col·laboració.
De fet no passarà res. Total, per la quantitat de seguidors que tenia el bloc tampoc no perdrem res de l’altre món i, més a més els qui ho llegien ja saben quina és la nostra forma de veure i entendre l’espanyolisme.
Salut i Espanyol

JOAN COLLET

Ahir dimecres, al programa “Esparrenyol”, vam tenir la sort de poder comptar amb la presència (telefònica) d’en Joan Collet, actual Conseller Delegat del RCD. Espanyol, abans altres càrrecs en el club, més abans president de la penya d’Argentona i sempre amic.
Per a nosaltres és un plaer que Joan Collet hagi arribat a ser el Conseller Delegat del nostre club perquè això serà garantia d’honestedat. Podrà equivocar-se (crec que no gaire) però el seu treball estarà sempre presidit i dirigit per la idea de cercar lo millor pel club.
No transcriurem la entrevista, llarga i amena (disculpa Joan, ens vam comprometre a no demanar-te massa temps i van acabar sent 25 minuts de telèfon), per lo abundosa que va ser en continguts.
Joan Collet va estar transparent en totes les qüestions que vam abordar (com és ell):
Cas Tamudo: “Tinc el cor dolgut, però això ho hem de resoldre ja i el fet que en Tamudo hagués de deixar el club no significa que se l’hagi d’esborrar com a icona del club”.
Diego Morata: “És un gran periquito que ha de tornar a treballar amb nosaltres, potser al futbol base de la casa, però son decisions que haurà de prendre la persona que dirigeix aquesta parcel·la, igual que la va prendre qui dirigia la del futbol femení”.
Futur del Club: “La situació social del club en l’actualitat és conseqüència d’haver treballat molt bé durant anys. Més a més hem comptat amb el factor arrossegament de la inauguració del camp de Cornellà-El Prat. Segurament es produirà un lleuger retrocés que recuperarem en temporades següents si continuem treballant entre tots”. “Viure a l’ombra de qui vivim no és fàcil, per a subsistir i créixer caldrà que siguem una mica sectaris” (si, no seria mala cosa començar a muntar un Lobby Blanc i Blau).
Nova Llei Fiscal per a Jugadors Estrangers Residents a l’Estat Espanyol: “Entenc, de lo poc que conec encara d’aquesta iniciativa, que és correcte. No sembla de rebut que un jugador nacional tributi al 43% i que un altre, per ser estranger, només ho faci a un 24%. Encara no he analitzat si serà bo o dolent per a l’Espanyol, però igual sí els equips grans no poden contractar a tots els millors jugadors, si no poden afrontar la despesa, a lo millor, s’iguala la competició. I sinó, que els clubs més grans juguin sempre entre ells, tots els grans d’Europa, i que als altres ens deixin competir en igualtat de condicions, cosa que ara no es produeix”.
Conseller, no sabem si estàs encertat o no, però clar i transparent com sempre si que ho estàs.
Et desitgem una llarga i profitosa etapa com a Conseller Delegat (seria bona senyal pel club), però per d’amunt de tot, desitgem que gestionis sent tu, com sempre has estat.
Desitgem que puguis dur l’esperit del gol sud de Sarrià a la presidència del club. Sense rauxa, amb seny i amb la força del nostre sentiment.
Salut i Espanyol

SETMANA AGREDOLÇA

Arribat el minut 90 del partit contra el Valladolid semblava que la cosa acabaria amb la pírrica, però justa victòria del RCD. Espanyol.
Ja vèiem els titulars de la premsa de l’esport de l’endemà “Set partits sense perdre i 15 punts al sarró”.
Doncs no. Com que “futbol es futbol” (Bujadin Boscov), darrer minut del partit, errada estratègica del més veterà de tots (que després explicarem) i gol del Valladolid.
Agredolç: Continuen sent set partits sense conèixer la derrota però no pas 15 punts. No està malament (en especial si ho comparem amb la temporada passada), però ens a sap a poc per com es va produir l’empat, especialment quan a Cornellà-El Prat comença a ensumar-se que aquest equip, si no bada, està destinat a fer coses importants.
Llàstima que una innocentada fora d’època ens va costar dos punts. Hem llegit que sí el canvi d’en Fernando Marqués no tocava, que sí la entrada de Baena era “amarrategui” (que sí ho era i no és la primera vegada), que...
Docns bé es podria pensar que Baena es veu obligat a jugar amb la pressió de mantenir un resultat amb pocs minuts de participació i que la seva joventut i inexperiència farien recomanar mesurar, molt i molt, la seva participació. No estem d’acord. Sí volem que els nois estiguin en condicions de ser importants i d’aportar valor a l’equip no hi ha més remei que anar-los rodant en condicions de competició (i això té un risc).
Però és que tampoc no se’l pot considerar responsable de no frenar la darrera entrada a la nostra àrea que feia el Valladolid. No, curiosament, en la penúltima jugada, després d’un rebuig defensiu, la pilota li arriba a “Lo Pelat” i De La Penya, en lloc d’adormir la pilota, de controlar-la, d’obligar al Valladolid a haver de cometre falta per recuperar la pilota, decideix llançar una contra que no troba destinatari en atac i que acaba convertint-se en el darrer desplaçament en llarg del Valladolid, que finalment suposaria l’empat.
Bé, errada de debutant. La part bona és que traspua ambició d’anar a pel contrari, de marcar d’un altre gol, de matar el partit per la via ràpida. No ho sabem, però potser no hagués estat malament “amagar” la pilota 20 segons.
Dolç: Un dels veterans ha tornat, Luis Garcia. Sempre ha posat tot al camp, però haurem de reconèixer que no li acabaven de sortir les coses de cara al gol (encara que per ser justos haurem de dir que ara no juga ni a la mateixa posició ni amb la mateixa missió), però celebrem que es retrobi amb el gol perquè els davanters quan marquen estant contents, de lo contrari tenen tendència a deprimir-se, i quan estan contents marquen més gols. O sigui, un cercle viciós positiu.
Agre: La única cosa que no voldríem és que ens passes com amb el retorn d’en Tamudo. Recordeu: RCD. Espanyol - Málaga (3-0), darrer partit de lliga i darrer partit a Montjuïc, Tamudo participa amb un Hat-Trick, la graderia exclama “Tamudo ha tornat”. Després... mireu la que tenim muntada.
Ha passat el temps, plogut força, bufat el vent, canviat d’estació meteorològica, però encara ens “trepanen el tarro” amb l’afer Tamudo. Ja n’hi ha prou. El soci ha deixat ben clar quina és la seva opinió. La oposició, en forma de xiulets generals, quan des de la “corba” s’inicien el càntics tamudistes al minut 23 de partit, tenen una traducció: “Oblidem-nos, que ho resolguin, però per damunt de tot: no introduïu elements d’enfrontament entre la massa social, ni que puguin destorbar el treball de la plantilla. Per cert, les declaracions d’en Pochettino, al respecte del seu darrer intent de mediació amb Raül Tamudo, deixen ben a les clares quin és el tarannà actual d’en Tamudo i les nul·les possibilitats de reconducció. “Me resulta tedioso hablar del Tema” (Mauricio Pochettino). I a nosaltres tambè.
La Conya: I com si no fos complicada la nostra militància perica, uns saludats de la Vila (que utilitzen pintures Bruguer) ens diuen: “Òndia, us van empatar al descompte, com a nosaltres (Bar$a)”. NNNNOOOOO!! Com a vosaltres no volem res, no res. Suposo que per això, en Poche, no ha enviat als jugadors un SMS donant ànims als jugadors, encara que lo nostre, aquests postrer empat del Valladolid, no deixa de ser, també, un accident. Com lo de l’Espanyol Femení contra el Bar$a (O no?)

Millor ens prenem una cervesa.
Salut i Espanyol

SENSE NOVETATS EN LA PREMSA GRIS

No hem publicat res de nou per que no n’hi ha res de nou. Les bones noticies esportives (continuem sumant setmanes sense conèixer la derrota), amb la excepció de la lesió d’en Coro (més pesada que greu), no ha merescut l’atenció de la “canallesca” per més d’un parell de minut (com aquell que diu per dir, a lo màxim el dilluns següent a la disputa de la jornada).
Això sí, continuar explotant el tema Tamudo-Tomás Duran-Espanyol ho fan de meravella.
Però com vam dir al darrer programa d’Esparrenyol (21/10/09) ens neguem a seguir participant en una discussió que ja no ho és. Per nosaltres és un tema tancat. Que ho solucionin, que li donin sortida quan es pugui i continuarem estimant-lo sempre, però ja fora del club. Del club al que en un futur pot ser que torni amb altres responsabilitats, que no hi ha res impossible (Tamudo i l’Espanyol estan absolutament lligats en la història per molt que alguns vulguin fer-nos creure que no).
Així que ha esperar el partit de copa del dimecres, que és la única cosa que pot trencar amb el sopor informatiu.
Esparrenyol, el proper dimecres 28/10/09, farà programa reduït.
La primera mitja hora tractarem els temes d’interès del CE. Esparreguera (futbol Base i femení bàsicament). La segona connectarem amb la retransmissió del partit de copa que farà COM-Radio.
Així aprofitarem per a acostar-nos al camp municipal d’Esparreguera i presenciar “in situ” un entrenament tècnic que el nostre bon amic Diego Morata, vigent campió d'Espanya - Copa de la Raina) ve a realitzar amb els dos equips femenins del club de la nostra vila. Les noies ho esperen amb impaciència.
Salut i Espanyol

EL CAS TOMÀS DURAN

Hem esperat 10 dies per a penjar aquesta nota però és que el tema s’ho val i no podíem deixar de conèixer els darrers actes abans d’escriure sobre el final (No volíem ometre’l)
Si. Cas Tomàs Duran (representant d’en Raül Tamudo). Ho diem perquè seguides les informacions que anaven sortint (un autèntic culebrot) des del passat dia 8 (us vam advertir en el post d’aquella data de com aniria aquest tema mentre que no hi hagués piloteta) arribem a les següents conclusions:
A) Comencen a aparèixer les primeres informacions a premsa sobre el “conflicte pel relleu generacional” que desprès esdevindrà en el cas “Raül Tamudo”
B) La directiva aguanta uns dies sense voler fer-li mal al jugador, intentant que passés la tormenta, conscients que això dividirà la massa social entre Tamudistes i Directivistes. Al final, vista la força amb la que Tomás Duran utilitza la premsa per generar un estat de situació del que treure’n profit, apareix Germán De La Cruz per a contradir les informacions enverinades que va llençant Tomàs Duran. Fins i tot el qualifica de mentider.
C) El jugador no en tenia ni idea de lo que estava tramant el seu representat (creiem) i per això, sorprès, entra al drap en roda de premsa exigint rectificacions i aclariments al mateix president. En la seva lògica, el jugador, ofuscat per una situació que no entén per manca d’informació, actua com un dement i, com ja hem dit, mancat d’informació, s’ofèn i convoca la roda de premsa que mai hauria d’haver convocat abans d’haver intentat parlar directament amb la Presidència.
D) El “Presi” apareix en escena, obligat per la situació davant de la transcendència de la roda de premsa d’en Raül i ratifica tot lo dit per Germán De La Cruz, fins i tot exhibint la demanda de reducció de la clàusula de rescissió que en Tomàs Duran havia demanat l’hivern de l’any passat i de la que Tamudo (creiem i coincidim amb Dani) no en tenia ni idea.
Què ha portat a tot això?
Evident, el desmesurat interès d’un representant en provocar el traspàs d’un jugador a l’ocàs de la seva carrera, però que encara podria tenir certa cotització per les urgències pròpies del mercat d’hivern, podria ser la darrera oportunitat d’en Tomàs Durán d’obtenir un nou benefici a càrrec de la figura d’en Tamudo i ha estat l’únic motiu genètic del culebrot.
Sí és així, sí és com creiem, trobem a faltar que el nostre Tamudo (sempre ho serà, no confonem les coses per molt obcecat que estigui el propi Raül i per molt que alguns -pocs- socis “totemistes” no vulguin veure la realitat) no hagi acomiadat immediatament al seu representant.
Sí és cert que vol acabar la seva carrera a l’Espanyol resulta imprescindible la “acció cessatòria” del representant, com tampoc no resultava necessari demanar que li rebaixessin la clàusula d’indemnització.
Ahir, a Cornellà - El Prat, l’espanyolisme va donar una nova mostra de maduresa i objectivitat: Ni un crit contra la directiva, ni una referència a en Tamudo (Bé, per ser exacte, llevat d’un parell d’intents de “La Corba” que van ser ofegats per la resta de públic), només pendents del partit contra el Tenerife i de donar suport a l’equip.
Per tancar. Nova mostra de sectarisme manipulador de TV3. No sabem si vàreu veure el Hat Trick Espanyol, però us ho expliquem: A banda de lo típic (resum, gols, destacats i personatge convidat -Callejón-) passen un muntatge en vídeo de tot lo succeït durant la setmana en el, malament anomenat, “Cas Tamudo” . Tot ben barrejat, sense seguir la seqüència cronològica de les compareixences d’en Tomàs Durán, Raül Tamudo i Germán De La Cruz (tot sigui per embolicar -que sempre fa fort- i evitar que els qui no hagin seguit de prop el tema se’n puguin fer una idea clara. Tot sigui per deixar una ombra de taca sobre el Consell Directiu. Només falta un clip en el muntatge. Sí!, exacte!, el del “Presi” Dani Sánchez Llibre exhibint el document en el que se’ns demana (a l’Espanyol) rebaixar la clàusula i permetre al jugador una sortida barata -gratuïta- que li reporti al representant els darrers emoluments a compte d’en Raül Tamudo, del seu esforç i del seu prestigi -que està malmetent-, com els que obté una sangonera al damunt d’un cadàver encara calent. Justament el document definitiu, la prova de càrrec contra en Tomàs Durán, lo que en Raül Tamudo desconeixia, TV3 no ho va editar.
Ja us val!.
Retratats queden alguns periodistes, com retratat ha quedat un representant infidel i innoble (segons el nostre parer).
Salut i Espanyol

JA HI SOM!

No es per queixar-nos, és per constatar.
Quatre setmanes sense perdre. “Que macos i que bons son aquests nois de l’Espanyol” (sorolls entre la premsa, el mal d’estómac els delata, bones cares de condescendència ...)
Aturada a la lliga per compromisos de les seleccions i... CONFLICTE A L’ESPANYOL: Esclata el Relleu Generacional.
Li pregunten a Tamudo, a De La Penya a Luis Garcia. Ningú diu res de res.
Els mitjans de sempre (i algú que ens ha sorprès per haver-se apuntat a un carro en el que no havien pujat mai) editen, retallen, enganxen i VOILÀ!! ja tenim tema per ratllar contra l’Espanyol.
Què ens havíem pensat... que després de superar un estiu horríbilis amb la pèrdua del nostre capità, d’haver hagut de renovar tota la gespa del camp, d’haver d’alinear cada cop més jugadors de la cantera degut a lesions i les expulsions, podríem començar a sumar punts només a la tercera jornada i que ens deixesin tranquils? NO!! Ja s’encarregaran els de sempre de desestabilitzar, de posar nerviosos als jugador i d’inventar històries per a no dormir.
Doncs no transigirem. Ni cas. Suport total al míster i al vestidor.
De fet és bona senyal. Quan estem fatal els hi dona per apadrinar-nos, per sentir-se paternalistes amb nosaltres. És quan ens veuen forts que els molesta i, llavors, llancen totes les seves estratègies desestabilizadoras. Ho sabem per què la baba que els hi cau no és de veure lo que bé que juga el seu equip (el de ells), és de ràbia per no poder acabar amb nosaltres. Per això la seva baba és de color violeta, resultat de barrejar el blau i el vermell amb diferent proporció de la que s’utilitza per fer el color “grana”.

Salut i Espanyol

Al programa d’ahir a Ràdio Esparreguera (ESPARRENYOL) vam tractar abastament el tema Morales-Casanova-Clotet i les seves arestes, interseccions i encreuaments.
La opinió que l’Espanyolisme actiu s’està formant del directiu Morales és la que és i, sorprenentment, ell no està fent res per modificar-la. Com si li agradés marcar el seu perfil, amb insistència.
Excusar una destitució en unes suposades declaracions, que després no son declaracions sinó comentaris a l’interior del vestidor, o vés a saber què, no es propi de la nostra excel·lència. Ni el cercar excuses de justificació, ni explicar interioritats del vestidor. Un directiu com cal assumeix la decisió per convicció en exercici de la seva autoritat. I si després resulta que “l’has cagat” assumeixes i si cal te’n vas a casa teva.
També fa olor a recremat que fins ahir ningú no hagués conegut el contingut de les suposades manifestacions d’en Clotet que provoquen la seva destitució.
El primer enllaç que us adjuntem correspon a la edició digital de SPORT (Esport.es) del dia 7/10/2009, en la que es dona transcendència pública a les manifestacions d’en Clotet.
El segon enllaç correspon a la pàgina de “YoCantera” que transcriu la informació una informació del diari “El Punt” amb unes declaracions d’en Clotet (per cert, fixeu-vos en els termes en els que parla Josep Clotet d’en Josep Manel Casanova).
Com que tots som prou grans serem capaços de treure les nostre pròpies conclusions.
Arxivem (que no oblidem) el cas. Donem suport al nostre “B” i intentem que puguin treballar amb tranquil·litat en lo que ha de ser el taller de pràctiques dels futurs pals de paller del primer equip.
De tota manera voldríem recomanar-li al nostre president que no “afluixi” el seu control sobre els directius en els que ha delegat responsabilitats. La relaxació al percebre que s’acosta a final de trajecte i d’estar preparant el seu relleu no ha de suposar estovament en la direcció del club. Dani: fins el darrer moment, control total.
Tornem a dir-ho: Que no ens ho deixessin tot desmuntat. Amb lo que costa organitzar-ho.
Salut i Espanyol

http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=650894&idseccio_PK=1055

http://yocantera.com/2009/10/08/clotet-accepta-ladeu-pero-no-les-mentides/

APUNTEU UN NOM

Parlàvem l’altra dia de la espasa que penja damunt del coll d’en Josep Clotet i avui, encara sense jugar-se el partit a Lleida (UE. Lleida - RCD. Espanyol “B” a les 18.00 hores), us apuntem un nom: MARTÍN Andrés POSSE Paz.

El temps ens ho dirà.
Salut i Espanyol

ENS HO HA DIT UN OCELLET??

Aquest cap de setmana hem tingut la oportunitat de xerrar amb gent vinculada al futbol femení (Pares) i ens hem assabentat d’alguna cosa.
Com que no podem donar detalls, ni transcriure informacions que podríem ser comprometedores només direm:
En el post de l’altre dia sobre el femení parlàvem de tenir molta cura amb el capital humà. Doncs Bé, o es modifica el tracte personal amb les jugadores, el dotem del degut respecte i consideració o assistirem a més desercions.
Qualsevol de les hipòtesi és dolenta; el perjudici està servit i ja hem començat a pagar les conseqüències.
DANI!! comença a tocar reacció. Al futbol quan les coses es deterioren ho fan a velocitat de vertigen, les situacions es podreixen ”ipso facto”.
Procura assabentar-te per tu mateix i no esperis que vagin a explicar-t’ho. Podria ser massa tard. O no, sí el que hi ha al darrera de tot és una estratègia del sector que preferiria un femení més barat i menys competitiu, fora de la Superlliga.
Si és així, millor dir-ho i actuar amb claredat, transparència i sense fer patir a ningú.

MÉS DEL MATEIX.

Sembla que hem tingut una altra entrada de cavalleria.
Nomenat Antonio Morales com a directiu responsable del futbol base no havia de passar molt de temps per a tenir els primers problemes.
D’Entrada no entenem la necessitat de nomenar un directiu responsable del futbol base si aquest ha de ser importat de fora (Ex President de la “Grama”) quan a casa nostra hi ha una pila de gent qualificada per desenvolupar aquest càrrec.
Per exemple: Josep Manel Casanova
Ens a sembla que no hi ha a tota Espanya ningú que conegui i treballi tant profundament el futbol base. Coneix pel nom a tots i cadascun dels nois, les seves característiques, virtuts i defectes.
Aquesta activitat la fa des de molts anys enrera, no sabríem dir-ho exactament però potser més de vint-i-cinc anys, quan érem molts pocs els que creiem en la filosofia de la “producció interna de futbolistes”.
A una persona d’aquesta mena, que ha posat el futbol basa de l’Espanyol com a referent en tot el país, fins al punt d’obligar a altres clubs monstruosos (en tots els sentits) a copiar-li sistemes i pervertir-los amb inversions milionàries per poder recuperar competitivitat en els seus equips de base no se’l pot arrabassar de les funcions executives. O és que no funcionava bé?
Quan en Manel Casanova passa per davant nostre ens hem de posar d’en peus en senyal de respecte, però, per lo vist, hi ha gent que pensa que en sap més que ell, que li pot corregir la plana al mestre.
Sr. Antonio Morales: Allò que està bé, que funciona bé, no es toca. No fos el cas que ho empitjoréssim.
De moment els actes de presentació del futbol base van acabar amb certa divergència entre el directiu titular de la competència i el competent de veritat.
Quan Antonio Morales era president de la “Grama” algun els seus equips de futbol base va aconseguir millorar la mitjana de resultats de qualsevol dels equips “made in Casanova”?
Si us plau, no maltractem el capital humà (i ja van dos cops que ho hem de dir).
D’Altra banda estem esperant veure què passa amb Josep Clotet doncs, per lo que llegim a la premsa i escoltem per SadriÀ, li poden estar preparant el relleu.
Bé la expressió no és la correcta, millor direm que: Sembla ser que en Antonio Morales ja té, des del principi, un candidat personal per a ocupar la banqueta del “B” i que està esperant que els resultats li posin fàcil la substitució d’en Clotet. Sembla que el partit de diumenge a Lleida podria ser definitiu en cas de derrota. Esperem no trobar-nos davant d’una situació similar a la del Femení de Superlliga.
Per si de cas, tornarem a dir:
DANI! controla com exerceixen el poder que els has delegat alguns dels teus directius, no fos que ens ho deixessin tot desmuntat, amb lo que costa organitzar-ho.
Salut i Espanyol

Foto capturada de GRANPERICO.

NORMAL. NO TENEN EXPERIÈNCIA

Per desgràcia ho veiem venir, no es que tinguéssim informació privilegiada, no, només es tracta de tenir coneixement i experiència en el món del futbol femení.
Per això ja avançàvem la nostra preocupació, per la “entrada de cavalleria” que havia realitzat Ramió, en un post de data 14 d’agost de 2009.
Ser directiu d’un equip de futbol és força complicat. No té res a veure amb ser directiu d’una empresa (per molt que ens parlin de gestions “professionalitzades”) doncs el capital humà (sempre important en qualsevol empresa) en el futbol és el primer i únic actiu. En el futbol som tots hostatges dels jugadors i jugadores. N’està ple d’exemples d’equips que passen d’estats d’ànims que els catapulten, a depressions que els ensorren (sinó que li preguntin al Txingurri Valverde, per exemple).
Mencionem això perquè, com a coneixedors del món del futbol en profunditat -inclòs el de base i femení-, sabem que gestionar un grup és complicat, que les relacions interpersonals poden ser extraordinàries o horroroses, que els lideratges en el grup poden ser en positiu i en negatiu i que més a més els lideratges informals poden ser més potents que els oficials.
Dit això, afegim: Doncs bé, en un grup femení encara és més complicat. Les dinàmiques internes son diferents, les percepcions també, els estats anímics positius o negatius es produeixen per factors diferents i les relacions interpersonals no tenen res a veure amb les del món masculí.
Dit això:
Si un directiu es pensa que es pot arribar i moldre, perquè li sona la música del futbol, de manera que es veu amb cor d’imposar decisions, organitzar des de l’exterior sense permetre la participació executiva dels tècnics i col·laboradors, ni escoltar la opinió de las que actuen damunt la gespa, només podien passar dues coses:
Que li sortís bé (equivalent a encertar l’euromillón) o que:
Ens quedéssim sense entrenador per criteris puritans i que per això ens marxés la millor jugadora del món (Adriana), que marxessin altres jugadores sense que es coneguessin els motius (Cristina, Marta Cubí, Carol Miranda, Sara Serna i Rocío Serrano) i que l’equip hagi perdut el caràcter guanyador, a més d’haver perdut pel camí la col·laboració d’en Jaume Martínez, avorrit de que ningú el consultés ni el tingués en compta.
Vist tot lo anterior, només cal posar un grup fragmentat i ple de recels en mans d’un tècnic (ho sentim Oscar Aja) de poc currículum i sense perfil en el futbol masculí i encara menys en el femení, per a tenir el guió d’ “Estavellat com puguis -15”.
I ara la “conya marinera”: Després de carregar-se a Diego Morata, els mateixos que el van defenestrar, van estar insistint en resoldre el tema amb l’Adriana Martín fins al darrer moment de la seva estada a Madrid, localitat on el Rayo es va endur a la jugadora i al seu company (Diego Morata) per fer-la signar el contracte.
Al final, per qüestions de compliment amb els compromisos adquirits l’ Adriana va signar el contracte per un any amb el Rayo Vallecano, al temps que establien les bases pel seu retorn a l’Espanyol, juntament amb Diego Morata, per a la temporada 2010-2011.
Si això s’acomplís (veient com evoluciona la crisi igual decideixen quedar-se al Rayo) que en farem d’Oscar Aja? I que hauríem de fer amb qui els va fer fora absurdament, provocant una crisi que pot acabar amb la primacia de l’Espanyol en el futbol femení, per fer-los retornar quan tot estigui podrit?
Potser que algú (Ramió) s’ho repensi, que compti amb la gent del club que en sap força d’això del futbol femení (Titi Camuñez, Patrícia Coma, Jaume Martínez...) i que cerqui un entrenador que a banda de ser conegut de qui el contracta, en sàpiga quelcom de futbol (encara que sigui del masculí).
Dani! no deixis que et converteixin el club en una federació de “taifes” independents com ara el futbol femení, o com la que ara comença al futbol base i segon equip (a la que li dediquem un altre escrit). Presi! controla a qui no fa un ús correcte de la teva delegació en la gestió de les seves responsabilitats.

Aquest és el currículum d'Oscar Aja segons el diari "El Punt"

"Aquesta serà la primera experiència d'Aja en el futbol femení després que el tècnic, de 48 anys, hagi dirigit els primers equips del Banyoles, el Peralada, el Vilobí i l'Olot i treballat en el futbol de base del Vilobí, el Girona i el Banyoles, on el curs passat es va encarregar dels cadets i els juvenils".

Salut i Espanyol

PARTITS DE FIRA I DE FESTA MAJOR

Ahir vam jugar (és una forma de parlar) el partit del Centenari de la UE. Sant Andreu
Ho vam fer per substituir (sí, substituir, ja que la primera opció no era l’Espanyol) al FC. Barcelona que s’havia negat a presentar equip al Centenari d’aquesta entitat.
Vam anar amb una barreja de jugadors del segon equip i del juvenil. Tot sigui per complir i demostrar que som més “guais” que els del barça.
Ens van fotre quatre, se’n van fotre de nosaltres. El públic absolutament en contra, quasi insultant.
No vam treure res de positiu, ni esportivament, ni econòmica, ni per a la nostra imatge i/o dignitat.
Srs. Directius: NO sabem qui és el president de la UE. Sant Andreu? No coneixem la fília culé del 98 % dels aficionats del Sant Andreu? Era necessari disputar aquest partit?
Hem perdut una triple ocasió d’or per a:
A) Fer palès com son els del suposat primer equip de Catalunya respecte de la solidaritat i companyonia amb els pobres i petits.
B) Deixar amb un pam de nas a tots aquells que només van anar al partit a insultar i xiular als “periquitos”. No en va, la UE. Sant Andreu, és una mena de fillol no reconegut, un fill postís (per no dir una altra cosa) del FC. Barcelona, pare que va engolir el seu fill per a que no arribés mai a poder fer-li ombra (com ha fet amb tots els equips de tots els esport a Catalunya durant tota la història), tallant de soca-rel qualsevol possibilitat de que Edipo-Sant Andreu matés el pare per beneficiar-se a la mare (que tampoc no és coneguda).
C) Mantenir la nostra imatge i dignitat a salvaguarda. En tot cas, si s’havia d’anar, anem amb tot, amb tota l’artilleria. Se’ls hi foten set o vuit gols en contra, demostrant que l’Espanyol és un dels millors equips de la primera divisió (tal i com hauria fet el barça d’haver anat -i als del Sant Andreu els hi hauria caigut la baba-), sense cap mania per quedar bé, de ser “enrollats”.
Lo de ahir, als pericos, ens fa mal a l’ànima, ens cou per dintre... i no ens podem gratar.
Ens passem la vida havent d’aguantar “conyetes”. És necessari posar-nos en situació de ridícul?
Dani, prestigiem-nos nosaltres mateixos. Amb segons qui millor ni saludar-se. Quan ens cridin, per a lo que sigui, després que el barça ja hagi dit que no, que s’hi posin fulles. Que cridin al pallassos de la tele o als Globertroters, però MAI MÉS SER SEGON PLAT.
Els hi han concedit la Creu de Sant Jordi, com a en Fèlix Millet, el del Palau de la Música.
Salut i Orgull Perico.

SET DE NOU

El fet de que normalment no es guanyen dos partits seguits a casa, al igual que, normalment també, tampoc no es perden els dos seguits a fora (sempre se sol rascar algun punt) sumat a la necessitat imperiosa de fer quelcom de positiu amb que ens arribava el Xerez, per no considerar-se equip se segona a la cinquena jornada de lliga, feia preveure un partit molt travat i amb l’autocar davant la porteria (a poc més podia aspirar el Xerez).
Així, el 4-3-2-1 que ens va plantejar el Xerez es va anar fent més i més estret, més proper a la seva pròpia àrea a mesura que avançava el partit i sentien que un puntet podia estar al seu abast.
Els nostres ho van intentar tot, però l’angoixa pel resultat els va fer precipitar-se en un joc directe i perpendicular que només facilitava les tasques defensives.
Sense poder dir que l’empat no sigui just, tampoc no es pot dir que no hagués estat justa la victòria de l’únic equip que va voler guanyar el partit, malgrat el travesser del Xerez en la única acció clara que van tenir.
En definitiva, això és la lliga més difícil del món i aquestes coses passen.

S’han sumat set dels darrers nou punts en disputa, la mitjana és de “Champions”. Que no decaigui (però tampoc no ens penséssim que es pot passar de salvar la categoria, quasi bé per la campana, al liderat, en tres mesos).

Roncaglia, millor que en altres ocasions.

No ens va agradar la substitució d' Iván Alonso.

Verdú ha de demostrar la seva classe en els partits en que el contrari no li deixa jugar.

Nakamura, bé, ha d'exercir més lideratge en la organització ofensiva.

Salut i Espanyol

JA GUANYEM A CORNELLÀ

Ahir vàrem assistir a un molt bon partit de l’Espanyol a Cornellà.
Després de la engrescadora victòria a Riazor era necessari acabar de reforçar la confiança de jugadors i socis amb una bona actuació a casa, bona i victoriosa.
No era un partit fàcil, així ho vàrem dir en la connexió en directe que vam fer amb el nostre programa de ràdio just quan els jugadors saltaven a la gespa.
I no ho era perquè el Málaga és un equip de batalla, no exempt de qualitat, amb uns jugadors de banda amb molt recorregut i velocitat i dur, dels que saben aturar el joc amb “faltes tècniques” o com sigui.
Només faltava que s’avancessin en el marcador (mala sort i precipitació d’en Forlín en la jugada del gol del Málaga) per a que l’esforç hagués de ser més important.
I ho va ser. Els jugadors es van deixar totes les energies en la disputa, sense perdre la identitat de joc, tenint paciència per torbar el forat en la paret d’un Málaga que escorçava i estrenyien el camp fins a la exasperació.
El públic, com sempre, amb l’equip, en els pitjors moments bolcats a animar, liderats pels de la “corba” es va deixar les cordes vocals per fer tronar el nostre camp.
I va tronar, carai si ho va fer. Especialment per celebrar dos gols preciosos. El primer d’en Ben Sahar, extraordinària rematada de cap a centre d’en “Coro” (gran partit del de Banyoles i també el de José Callejón) i el segon d’ Iván Alonso, de mestre, aprofitant genialment una passada subtil, de “crak”, d’en Nakamura.
En definitiva lo que ens agrada veure i el que li demanem a l’equip. No abaixar els braços i mantenir l’estil de joc que ens ha de fer gaudir molt aquest any. Començant pel diumenge (no refiar-se del Xerès, que vindrà desesperat en cerca de moral per no considerar-se candidats al descens directe a la cinquena jornada).
Només una cosa: Benvinguda Martina (Jarque).

PD. Per motius d’intensitat laboral i d’altres obligacions a la nostra Vila, aquest bloc no ha tingut la continuïtat que voldríem.
Quan finalitzi aquesta setmana esperem haver pogut recuperar el temps suficient per mantenir actualitzada aquesta pàgina amb la periodicitat suficient.

Salut i Espanyol

ÒNDIA!! ÉS MOLT SENZILL

De vegades una visió aguda pot desbloquejar grans qüestions filosòfiques i això va passar ahir en el decurs del primer programa “Esparrenyol” a Ràdio Esparreguera.
Ens expliquem:
Com a conseqüència de l’apropiació patrimonialista de la condició de Català (en el sentit d’originari, d’autèntic) que es va produir a partir dels anys setanta.

Van ser determinats sectors creadors d’opinió (algun partit de la dreta nacionalista catalana, mitjans de comunicació -especialment de premsa esportiva- i algun sector social nouvingut a la democràcia que necessitava fer-se perdonar els coquetejos que havien mantingut amb l’administració franquista en benefici dels seus negocis), els encarregats de crear tota una teoria negacionista de la catalanitat del nostre club (i és que la ignorància és molt agosarada).
Per compensar aquesta campanya ens vam apressar, tots, a fer demostracions de catalanitat (sense saber quins eren els paràmetres que ens la havien d'atorgar, ni quina autoritat impartiria els carnets de catalanitat), exagerant actituds que sempre havien estat presents (l’Espanyol és un mosaic de condicions unit per la força d’un sentiment que va més enllà de les conviccions polítiques, socials, econòmiques i culturals) fins al punt d’haver d’inventar-nos la teoria dels "Cercles Integradors" pel 75 aniversari del club (recordeu, per exemple, les samarretes amb els tres cercles que representaven la senyera catalana i la espanyola unides entre sí per la blanc-i-blava de l’Espanyol).
Des de llavors hem recorregut un llarg camí, amb estratègies i iniciatives que fessin palesa la nostra condició d’equip català, com si fes falta demostrar-ho constantment i més enllà que ningú.

Recordem, entre d’altres, la proposta de substituir la denominació de “Penyes” per la de “Colles” i algun tímid però repetit intent de caminar cap al canvi de nom del club pel d’ Athlètic Catalunya o quelcom de similar.
Ahir, al programa, parlàvem del caràcter combatiu, de la força interior que ens caracteritza als periquitos i que ens permet aixecar el vol, una i mil vegades, cada cop que una situació ens sacseja anímicament i deixaria fora de combat a qualsevol; quan situacions com haver hagut d’enderrocar el camp de Sarrià, els descensos a segona, la mort del nostre enyorat Dani Jarque i tot allò que se us pugui ocórrer faria abandonar a quasi bé tothom, quan els normals fugirien a la carrera i no en voldrien tornar a saber res de res, els periquitos ens col·loquem les plomes a lloc, aixequem la mirada i tornem a enlairar-nos cercant l’objectiu de fer-nos grans i potents.

Llavors, en aquell moment, un dels companys de la tertúlia entra al “micro” com un tro i diu “L’ESPANYOL ÉS l’ONZE de SETEMBRE”!!
Primer no ho vaig entendre, però passat el moment de sorpresa ESTAVA CLAR: L’Esperit dels periquitos, el nostre caràcter, porta la empremta de l’Onze de Setembre de 1714, homenatjat cada any a la ofrena floral davant l’estàtua d’en Rafel Casanova.
I el portem de mena, d’origen, sense que ningú ens l’hagi de reconèixer, perquè l’orgull de pertinença i la nostra manera de reaccionar es correspon al tarannà de la gent de la nostra terra.
Vist això, no ens hem d’esforçar més en convèncer als ignorants i als “conscienciats” del sectarisme excloent.
El nostre club és català de mena..., de soca-rel i per esperit.

D’altres necessiten manifestar-ho cada dia per tal de veure si ells mateixos s’ho creuen, de forma barroera, substituint un Cantó de Suïssa per una Vegueria de l’Empordà i transvestint un Hans Maximiliam de Suïsa en Joan de Catalunya.
Nosaltres només hem de dir: Àngel Rodríguez, Octavi Abellí i Lluis Roca van ser els nostres fundadors.

Això son raons i no en calen més.
Salut i Espanyol

ENLLAÇ AMB RÀDIO ESPARREGUERA

Pels qui estigueu interessats en punxar Ràdio Esparreguera (COM), sigui per seguir el programa “Esparrenyol”, que comença avui a dos quarts de vuit del vespre, o per seguir la programació generalista (Retransmissió dels partits de l’Espanyol) via internet (mai se sap a quin racó del món ens trobem), us hem penjat un enllaç al marge esquerra.

Un cop dins la pàgina feu clic a la icona "Ràdio On Line" (marge inferior esquerra de la pàgina)

Salut i Espanyol

PRIMERA DERROTA A CASA

No ocultarem que en el nostre interior albergàvem la secreta esperança de guanyar al Madrid, encara que la part més objectiva del nostre raonament ens apuntava que una derrota era la hipòtesi més probable.
Durant la primera part, veient com anava la cosa i els mèrits que feia cadascun dels equips, ens van créixer les esperances d’avançar-nos al marcador i llavors..., per què no, somiar amb la victòria.
Però, com sol ser habitual d’avant d’equips de campanetes amb un potencial brutal (penseu que a un tal Benzemà el va substituir un tal Cristiano Ronaldo) en una de les poques jugades que va lligar el Reial Madrid ens endollen el 0-1 i hala! a anar a remolc.
I com quasi sempre, quan vas a remolc, acabes perdent.
En Pochetino va fer una aposta molt valenta. Pot ser hauriem pogut tancar el partit donant per bo el 0-1 a la espera d’enganxar una contra que ens permetés tornar a entrar en el partit; però no, en Pochetino es va estimar més intentar tenir la pilota, posar dos jugadors de caràcter tècnic i passador plegats (De La Penya i Verdú) i cercar més velocitat en la entrada amb la incorporació d’en “Coro”. Malgrat les intencions ”Lo Pelat” no va tenir el seu dia (potser encara no està per gaires alegries) i com a conseqüència de l’estirament de l’equip en cerca dels gol ens van entrar dos més. Ens a sembla massa correctiu considerant que el Madrid no va fer gaire més que aprofitar les espurnes d’inspiració dels seus cracs.
No és moment de posar-se nerviós (entraria en les travesses de qualsevol poder perdre a camp del Bilbao i a casa amb el Madrid; com també ho seria perdre a Riazor) ens hem de quedar amb la evolució de l’equip, amb la millora en la compenetració de la defensa (gens malament Forlín) i amb que la nostra lliga tindrà tres jornades menys que la dels altres equips (les jornades que necessitarem per compensar la distorsió de la pretemporada).
La nostra lliga comença d’aquí dues jornades (entre setmana) amb la disputa de dos partits seguits al nostre camp.
Quedem-nos amb la extraordinària imatge que va presentar la graderia i amb l’impuls que aquesta va transmetre durant tot el partit. Aquesta serà la fórmula (com ja ho va ser la temporada passada).
Salut i Espanyol

EL DIA ABANS

Demà dia gran. Primer partit de competició oficial (Campionat de Lliga 2009-2010) al camp del RCD. Espanyol (altrament conegut com Cornellà-El Prat).
El rival és d’importància i per guanyar caldrà de tot el suport de la grada, fer retronar el camp amb els nostres crits d’ànim per encongir l’esperit dels jugadors del Madriz (ho escrivim així perquè és com ho pronuncien allà. No sé perquè no canvien la escriptura). I per a això resulta imprescindible que d’entrada no se’ns encongeixi els nostre ànim. Ho dic perquè resultarà inevitable patir un sentiment de tristesa per l’absència del nostre Dani Jarque. Així que el nostre propòsit, que us brindem com a estratègia, consisteix en: Un cop passat el tràngol emocional del record a en Dani, assegurar-nos de que ens a sent des d’allà on està (que com tots sabem és el cel, que per això és blanc-i-blau) per a que pugui animar conjuntament amb nosaltres. Fem que peti el camp !! Aboquem tota la mala .... acumulada pel nostre infortuni a base d’animar al nostre Espanyol. Demà hem de començar a aconseguir que els rivals tinguin por de passar per Cornellà. “Rugit blanc-i-blau, ressò de tro” . Des d’ara no hi pot haver més “por escènica” que la que pateixin, a casa nostra, els rivals que ens visitin.

Salut i Espanyol

GRAN TAMUDO

Si senyor. Gran Tamudo.
Comportament exemplar, una vegada més, el que ha tingut el nostre “23” Raül Tamudo.
Anys i anys sentint la cançó de l’estiu “Tamudo se’n va”; Anys i anys sentint l’èxit del festival d’ Eurovisió “Les Vaques Sagrades” (poseu-l’hi la música que vulgueu), cançons a les que ha posat fi amb una elegància brutal.
Entrevista de Tomás Guasch (“AS” 3/09/09) en la que Raül no té ni una mala paraula contra el club, en la que no fa una sola insinuació, ni un retret. Res.
Tamudo es limita a comentar que tenia autorització del club per a negociar, que no li ha sortit una oferta que li convingués i que, per tant, es queda a casa on està molt bé, amb molta il·lusió i disposat a partir-se la cara contra les defenses (com sempre ha fet) fins que se li acabi el contracte.
Per cert, amb això també ha estat senyor. Ni tant sols intenta pressionar el club, es limita a dir que creu que li queda corda, que vol continuar, però que si el club no li renova no pensa retirar-se, que es buscarà les garrofes per altre costat. Ni de que li hagin tret la capitania s’ha queixat (En Tomás Guasch tampoc no li ha provocat cap envestida, tot sigui dit).
Sensacional. TAMUDO SEMPRE GRAN, aquest cop també fora del camp.
Ha exercit de capità encara que ara no dugui els galons.
De fet, ha exercit de SENYOR i com sigui que de senyor i de porc se’n ve de mena, resulta fàcil entendre per què els de l’Espanyol som uns senyors (dels porcs no en parlem).
Salut i Espanyol

EL BLOC i EL PROGRAMA DE RÀDIO A EL "AS"

Agraïm el detall del nostre amic Sergio Fidalgo de deixar constància de la existència d’aquest bloc i del futur programa de ràdio (a partir del 16 de setembre, de 19.30 a 21.00 hores, 89.4 FM Ràdio Esparreguera - COM) en les edicions del “AS” dels dies 31 d’agost i 1 de setembre de 2009.
Agraïts pel detall a tota la gent de “AS”
Salut i Espanyol.

PRIMERES IMPRESIONS

Primer partit de la lliga 2009-2010. L’Hem seguit per Ràdio (Rac1) i traiem les següents conclusions:
L’Equip ha estat força bé, s’han creat oportunitats i ocasions de gol. També és cert que en determinats moments el Bilbao ens ha aculat a la nostra àrea i les hem passat una mica magres.
En general bona nota, encara que emprenya perdre a les acaballes del partit per un descuit defensiu, d’altra banda comprensible doncs la defensa és la línia que més modificacions presenta (per motius prou coneguts) i que necessitarà encara d’algun temps d’adaptació i coordinació.

Bona plantilla i les noves incorporacions poden donar molt bon rendiment, però encara arrosseguem el trencament de la rutina d'entrenament produïda com a conseqüència de la mort d'en Dani Jarque, de la manca de sessions d'entrenament i, especialment, de la manca de partits de preparació que s'haurà de compensar sobre la marxa.
Comencem a preparar el proper partit, que serà un dels forts de la temporada i pel que se’ns generen moltes expectatives.
Salut i Espanyol.

COMPLETANT LA PLANTILLA

Ja tenim el nou central anunciat fa dies. Com ja dèiem en un post anterior; sí el nostre gurú Mauricio Pochetino aposta per aquesta incorporació, per davant de la de confirmar nois de la casa, per quelcom serà. No serem nosaltres els qui li portin la contrària. Pinta bé aquest Forlín.
Marqués... La informació que tenim, en quant a les seves qualitats tècniques, és que es tracta d’un jugador que ens pot fer gaudir i convertir-se en un ídol a casa nostra. Les informacions sobre altres aspectes no purament esportius ens fan pensar en sí traurem aigua clara d’aquest fitxatge o se’ns enfangarà. Sigui com sigui confiem en que “Poche” hagi valorat degudament la seva capacitat d’influència sobre aquest jugador al qui li brindem una enorme oportunitat d’ ubicar-se en la lliga de les estrelles a poc que posi el cap a lloc; només d’ell en depèn. Les condicions en les que se’l a fitxat indiquen ben a les clares que el club vol apostar per ell (1 + 4 temporades) si s’ho guanya (la renovació només és potestativa pel club).
Potser encara veurem alguna cara nova abans del 31 (un migcentre defensiu, segons es comenta). No estiréssim més el braç que la màniga. Ens tranquil·litza el fet que sembla que s’està fitxant amb seny, a temps i en condicions.
A priori, la plantilla sembla enormement competitiva i de qualitat, ens provoca bones sensacions i ja ens vibren les cordes vocals.
Comença la lliga. Bilbao serà la primera prova i, vist lo vist del Bilbao fins ara, hauríem de poder debutar amb victòria. Així, a més d’injectar força al nostre col·lectiu, posaria el partit contra el Madrid a un nivell mega galàctic que ompliria Cornellà-El Prat a “petar”. “Gallina de piel” només de pensar-ho. Bé, poc a poc i bona lletra. Esperem que se’ns doni bé el primer partit, que de lo altre ja en tindrem temps de parlar...
Salut i Visca L’Espanyol

FITXAR UN CENTRAL?

La premsa ens explica aquests dies que sembla que s’ha decidit fitxar un central per cobrir la vacant deixada pel malaurat Dani Jarque. Reflexionem:
Caldria que fos un jugador que conegui la lliga espanyola, amb un perfil personal i professional que el fes encaixar sense problemes en el grup, fortament cohessionat, que trobarà en el vestidor, i, més a més, que surti barat o a cost zero.

Arribat aquest punt comencem a pensar en cessions, o en jugadors que quedin lliures.
Sí és un jugador que queda lliure, i a hores d’ara encara no té club o se li “regala la sortida”, ens hauríem de preguntar sobre els motius (i llavors potser no ens interessi).

Sí ens el deixen per a que es formi en el nostre club (cas de jugadors joves, per exemple Garay) i posteriorment recuperar-lo, no seria millor treballar amb algun dels nostres nanos (Dídac, Víctor) que no fer-li la feina a d’altres?
Només la demanda expressa d’en Mauricio Pochetino ens faria pensar en que, potser, sigui necessari fitxar (és el nostre gurú i si ho demana serà per quelcom).
No oblidem que el mateix Dani Jarque va arribar al primer equip amb 19 anys, que el nostre club es caracteritza per “fabricar” molts bons jugadors en aquestes posicions i que per tenir "icones" periques d'altíssim nivell esportiu és necessari treballar-les en edats jovenívoles.

FUTBOL FEMENÍ

Voldríem que el segon post d’aquest bloc fos de caràcter positiu, engrescador, però hi ha alguna cosa que no sona bé en el nostre club i creiem que tenim la obligació d'encendre el llum, de posar el focus al damunt, per si algú pot o vol preocupar-se’n i evitar que la cosa es compliqui.
Ens estem referint al futbol femení.
Després d’haver guanyat la Copa de la Reina de manera incontestable s’han començat a produir algunes situacions que ens fan pensar.
Es reorganitza el futbol femení i li donen les regnes al senyor Ramió, el qual munta un staff amb gent de la seva confiança (haurem de veure quin grau de coneixement del futbol femení en tenen i, consegüentment ens hauran de demostrar la seva idoneïtat, la qual, en principi, se’ls ha de suposar) i comencen a prendre decisions.
Diego Morata, el míster, fulminat sense explicacions públiques. Adriana, possiblement la millor jugadora d’Europa i de les cinc millors del món en l’actualitat, abandona el club per fitxar pel... Rayo Vallecano!!
I ho fa sense voler, amb tristesa, forçada per no se sap quina situació que no ens expliquen (encara que els que coneixem una mica les interioritats d’aquest equip les intuïm amb potència).
A Saragossa, el dia de la final de la Copa, ja es “mastegava” quelcom a l’ambient, no sabíem el què, però pintava que hi hauria divorci.
Alguns ens volen fer creure que aquestes decisions son conseqüència d’una visió puritana, d’un puritanisme ranci diríem, que no tolerava relacions personals en el grup, més enllà de les estrictament esportives.
Ens diuen que volen fer del femení un equip punter, que sigui el referent de tota Europa i ens ho creiem, de fet s’està duent a terme una política de fitxatges que sembla dirigida a potenciar, però per contra deixem que se’ns escapi la millor jugadora d’Europa...
La direcció tècnica de l’equip s’ha posat en mans d’ Oscar Aja, a qui li desitgem tota la sort del món perquè, en definitiva, serà l’entrenador del nostre equip i, per tant, també gaudirà del període de gràcia que es concedeix a tots els nouvinguts. Però: També haurà de demostrar-nos la seva idoneïtat.)
Sembla que en la nova estructura una de les persones que s’han incorporat a un càrrec d’importància és la nostra amiga Titi Camúnez, de lo qual ens alegrem perquè d’això en sap un tou. Però estranyament no ha obert boca. Fonts ben informades ens diuen que la primera sorpresa va ser ella i que val, que d’acord, que públicament no dirà res però que no li ha semblat correcte que es fessin les coses sense concertació prèvia.
Gran silenci també el de Patrícia Coma, icona en el femení, però que de fet, pel càrrec que ostenta en el club, ja és el que li toca fer.
Finalment una altra circumstància rara: Jaume Martínez, oficialment per voluntat pròpia, es desvincula del futbol femení.
Tant de bo que ho encertin, tant de bo que els senyals que percebem només siguin una falsa alarma. Tant de bo que ningú no entri en lloc com un elefant en cel i tant de bo que les decisions no s’hagin pres per valor puritans, sinó pel principi d’idoneïtat. Tant de bo que en tota la temporada no tinguem d’escriure del femení més que lloances esportives, però... quelcom fa pudor al nostre regne.
Per experiència us podem dir que la convivència, la conducció del grup en un equip femení és, normalment, més complexa que en un grup masculí i que els qui ho dirigeixen han de tenir experiència i prudència. De no ser així el grup corre el risc d’ensorrar-se i fer-nos perdre tot allò que ja havíem aconseguit.
I ho diem tot just després d’haver guanyat el torneig d’Històrics, per a que ningú ens digui que som uns oportunistes.
Que tot rutlli. Visca l’Espanyol.

MISSATGE INICIAL

Teníem pensat iniciar aquest bloc a partir del proper 16 de setembre, data en la que simultàniament iniciem el programa radiofònic a COM - Ràdio Esparreguera (89.4 FM).

Però després d’haver assistit a la inauguració de la nostra nova casa a Cornellà - El Prat, el passat de 2 d’agost de 2009, ens vam decidir a engegar-lo tant bon punt tornéssim del nostre breu parèntesi estiuenc (això és el dia 9 d’agost) ja que tot aquell bon rotllo, aquelles vibracions blanc-i-blaves, aquella comunió civil entre tots els estaments del club, aquella certesa, més que sensació, d’estar començant una nova i exitosa etapa per a l’Espanyol no la podíem deixar passar sense reflectir-la.
Però no vam ser a temps, la nit del 8 d’agost ens arribava la odiada noticia: Dani Jarque ens ha deixat. Per sempre. Sense retorn. I a qui se l’ha endut no li podem pagar cap clàusula. No val el dret de tempteig, ni el de retracta, ni res. Res de res.
Cop de mall al mig del pit de l’espanyolisme, com si tots els “pericos” compartíssim el mateix cor que se l’hi havia aturat a en Dani.
El dolor i la frustració ens va decidir a suspendre el llançament d’aquest bloc, a sumar-nos als homenatges populars espontanis davant la porta 21 de la nostra nova casa allà a Cornellà - El Prat, a llepar-nos les ferides...
Després..., una valoració més freda de la situació ens porta al següent argument:
En Dani Jarque, aquell Dani que ens deia la passada temporada, quan pitjor pintava la permanència, “Ens a salvarem, estigueu segurs que entre tots ens a salvarem, vosaltres (afeccionats) feu la vostra part que nosaltres farem la nostra”.
Aquell Dani Jarque decidit, convençut, perico fins a la medul·la, capità del primer equip per concurs-oposició, estimat per la graderia, respectat pels rivals, far dels joves del planter en qui s’emmirallaven, símbol personificat del nostre club, aquell Dani Jarque: NO ENS DEIXARIA DEFALLIR.
Dani Jarque, si podés, ens esperonaria a continuar, ens arrossegaria a la lluita pels nostres colors tot i posant-se al davant, com a abanderat amb la nostra senyera, i ens exigiria unió, esforç i generositat; tal i com ho exigia en el vestidor als seus companys d’equip.
Però que diem...? “...Dani Jarque, si podés...” I tant que pot!!!
El seu exemple, el seu caràcter, la seva bonhomia, son els crèdits que el van dur a la capitania de l’equip i a ser referent per a la nostra gent.
Per Tant: No tenim cap dubte que en Dani, des del cel perico on es troba (per alguna cosa el cel es blanc i blau) ja ens està esperonant a continuar, a no caure en el desànim i ens exigeix que des de la grada suplim la seva absència terrenal.
Així que plorem-lo tot el que sigui necessari, però ni un minut més.
Tenint-lo sempre en el nostre cor empeltem-nos del seu esperit, per tornar a posar-nos en peu, per tornar a la lluita, per tornar a vèncer. Tal com ell voldria.
I ho farem. Serem capaços de fer-ho perquè la grandesa del nostre club rau en sobreposar-nos a les dificultats, per grosses que siguin. El nostre ànim no desapareix quan algun dels nostres ens deixa, sinó ans al contrari s’engrandeix.
S’engrandeix sumant els ànims de tots els esperits pericos que constitueixen “La Força d’un Sentiment”.
No t’oblidarem Dani i, per això, ens posarem a la feina. No et decebrem CAPITÀ.
ENDAVANT, VISCA L’ESPANYOL...