ÒNDIA!! ÉS MOLT SENZILL

De vegades una visió aguda pot desbloquejar grans qüestions filosòfiques i això va passar ahir en el decurs del primer programa “Esparrenyol” a Ràdio Esparreguera.
Ens expliquem:
Com a conseqüència de l’apropiació patrimonialista de la condició de Català (en el sentit d’originari, d’autèntic) que es va produir a partir dels anys setanta.

Van ser determinats sectors creadors d’opinió (algun partit de la dreta nacionalista catalana, mitjans de comunicació -especialment de premsa esportiva- i algun sector social nouvingut a la democràcia que necessitava fer-se perdonar els coquetejos que havien mantingut amb l’administració franquista en benefici dels seus negocis), els encarregats de crear tota una teoria negacionista de la catalanitat del nostre club (i és que la ignorància és molt agosarada).
Per compensar aquesta campanya ens vam apressar, tots, a fer demostracions de catalanitat (sense saber quins eren els paràmetres que ens la havien d'atorgar, ni quina autoritat impartiria els carnets de catalanitat), exagerant actituds que sempre havien estat presents (l’Espanyol és un mosaic de condicions unit per la força d’un sentiment que va més enllà de les conviccions polítiques, socials, econòmiques i culturals) fins al punt d’haver d’inventar-nos la teoria dels "Cercles Integradors" pel 75 aniversari del club (recordeu, per exemple, les samarretes amb els tres cercles que representaven la senyera catalana i la espanyola unides entre sí per la blanc-i-blava de l’Espanyol).
Des de llavors hem recorregut un llarg camí, amb estratègies i iniciatives que fessin palesa la nostra condició d’equip català, com si fes falta demostrar-ho constantment i més enllà que ningú.

Recordem, entre d’altres, la proposta de substituir la denominació de “Penyes” per la de “Colles” i algun tímid però repetit intent de caminar cap al canvi de nom del club pel d’ Athlètic Catalunya o quelcom de similar.
Ahir, al programa, parlàvem del caràcter combatiu, de la força interior que ens caracteritza als periquitos i que ens permet aixecar el vol, una i mil vegades, cada cop que una situació ens sacseja anímicament i deixaria fora de combat a qualsevol; quan situacions com haver hagut d’enderrocar el camp de Sarrià, els descensos a segona, la mort del nostre enyorat Dani Jarque i tot allò que se us pugui ocórrer faria abandonar a quasi bé tothom, quan els normals fugirien a la carrera i no en voldrien tornar a saber res de res, els periquitos ens col·loquem les plomes a lloc, aixequem la mirada i tornem a enlairar-nos cercant l’objectiu de fer-nos grans i potents.

Llavors, en aquell moment, un dels companys de la tertúlia entra al “micro” com un tro i diu “L’ESPANYOL ÉS l’ONZE de SETEMBRE”!!
Primer no ho vaig entendre, però passat el moment de sorpresa ESTAVA CLAR: L’Esperit dels periquitos, el nostre caràcter, porta la empremta de l’Onze de Setembre de 1714, homenatjat cada any a la ofrena floral davant l’estàtua d’en Rafel Casanova.
I el portem de mena, d’origen, sense que ningú ens l’hagi de reconèixer, perquè l’orgull de pertinença i la nostra manera de reaccionar es correspon al tarannà de la gent de la nostra terra.
Vist això, no ens hem d’esforçar més en convèncer als ignorants i als “conscienciats” del sectarisme excloent.
El nostre club és català de mena..., de soca-rel i per esperit.

D’altres necessiten manifestar-ho cada dia per tal de veure si ells mateixos s’ho creuen, de forma barroera, substituint un Cantó de Suïssa per una Vegueria de l’Empordà i transvestint un Hans Maximiliam de Suïsa en Joan de Catalunya.
Nosaltres només hem de dir: Àngel Rodríguez, Octavi Abellí i Lluis Roca van ser els nostres fundadors.

Això son raons i no en calen més.
Salut i Espanyol