El fet de que normalment no es guanyen dos partits seguits a casa, al igual que, normalment també, tampoc no es perden els dos seguits a fora (sempre se sol rascar algun punt) sumat a la necessitat imperiosa de fer quelcom de positiu amb que ens arribava el Xerez, per no considerar-se equip se segona a la cinquena jornada de lliga, feia preveure un partit molt travat i amb l’autocar davant la porteria (a poc més podia aspirar el Xerez).Així, el 4-3-2-1 que ens va plantejar el Xerez es va anar fent més i més estret, més proper a la seva pròpia àrea a mesura que avançava el partit i sentien que un puntet podia estar al seu abast.
Els nostres ho van intentar tot, però l’angoixa pel resultat els va fer precipitar-se en un joc directe i perpendicular que només facilitava les tasques defensives.
Sense poder dir que l’empat no sigui just, tampoc no es pot dir que no hagués estat justa la victòria de l’únic equip que va voler guanyar el partit, malgrat el travesser del Xerez en la única acció clara que van tenir.
En definitiva, això és la lliga més difícil del món i aquestes coses passen.
S’han sumat set dels darrers nou punts en disputa, la mitjana és de “Champions”. Que no decaigui (però tampoc no ens penséssim que es pot passar de salvar la categoria, quasi bé per la campana, al liderat, en tres mesos).
Roncaglia, millor que en altres ocasions.
No ens va agradar la substitució d' Iván Alonso.
Verdú ha de demostrar la seva classe en els partits en que el contrari no li deixa jugar.
Nakamura, bé, ha d'exercir més lideratge en la organització ofensiva.
Salut i Espanyol
1 comentari:
Nakamura no va tenir el suport que mereixia per part dels seus companys de camp. El vaig veure demanant la pilota estant completament sol a la banda dreta i en un grapat d'ocasions el van ignorar. L'idioma?
Quasimodo
Publica un comentari a l'entrada