Ahir vam jugar (és una forma de parlar) el partit del Centenari de la UE. Sant AndreuHo vam fer per substituir (sí, substituir, ja que la primera opció no era l’Espanyol) al FC. Barcelona que s’havia negat a presentar equip al Centenari d’aquesta entitat.
Vam anar amb una barreja de jugadors del segon equip i del juvenil. Tot sigui per complir i demostrar que som més “guais” que els del barça.
Ens van fotre quatre, se’n van fotre de nosaltres. El públic absolutament en contra, quasi insultant.
No vam treure res de positiu, ni esportivament, ni econòmica, ni per a la nostra imatge i/o dignitat.
Srs. Directius: NO sabem qui és el president de la UE. Sant Andreu? No coneixem la fília culé del 98 % dels aficionats del Sant Andreu? Era necessari disputar aquest partit?
Hem perdut una triple ocasió d’or per a:
A) Fer palès com son els del suposat primer equip de Catalunya respecte de la solidaritat i companyonia amb els pobres i petits.
B) Deixar amb un pam de nas a tots aquells que només van anar al partit a insultar i xiular als “periquitos”. No en va, la UE. Sant Andreu, és una mena de fillol no reconegut, un fill postís (per no dir una altra cosa) del FC. Barcelona, pare que va engolir el seu fill per a que no arribés mai a poder fer-li ombra (com ha fet amb tots els equips de tots els esport a Catalunya durant tota la història), tallant de soca-rel qualsevol possibilitat de que Edipo-Sant Andreu matés el pare per beneficiar-se a la mare (que tampoc no és coneguda).
C) Mantenir la nostra imatge i dignitat a salvaguarda. En tot cas, si s’havia d’anar, anem amb tot, amb tota l’artilleria. Se’ls hi foten set o vuit gols en contra, demostrant que l’Espanyol és un dels millors equips de la primera divisió (tal i com hauria fet el barça d’haver anat -i als del Sant Andreu els hi hauria caigut la baba-), sense cap mania per quedar bé, de ser “enrollats”.
Lo de ahir, als pericos, ens fa mal a l’ànima, ens cou per dintre... i no ens podem gratar.
Ens passem la vida havent d’aguantar “conyetes”. És necessari posar-nos en situació de ridícul?
Dani, prestigiem-nos nosaltres mateixos. Amb segons qui millor ni saludar-se. Quan ens cridin, per a lo que sigui, després que el barça ja hagi dit que no, que s’hi posin fulles. Que cridin al pallassos de la tele o als Globertroters, però MAI MÉS SER SEGON PLAT.
Els hi han concedit la Creu de Sant Jordi, com a en Fèlix Millet, el del Palau de la Música.
Salut i Orgull Perico.
1 comentari:
Vaig ser-hi present en el partit costellada per a glòria de l'equip de Joan Gaspart.La gespa artificial va jugar en contra dels nostres i l'actuació de l'àbitre va ser determinant en fer fora Lola. Es veia clar que la pilota no bota igual que amb gespa natural però l'actitud dels jugadors locals va ser anar pel partit mentre que els nostres volien jugar bonic. Per a mi, que sóc agrait, em va doldre veure a Luís García tot el partit sense sort i trist.
Del seu escrit, felicitar-lo pel punt B i treure com a desig pel futur: Dani, prestigiem-nos nosaltres mateixos.
Publica un comentari a l'entrada