Teníem pensat iniciar aquest bloc a partir del proper 16 de setembre, data en la que simultàniament iniciem el programa radiofònic a COM - Ràdio Esparreguera (89.4 FM).Però després d’haver assistit a la inauguració de la nostra nova casa a Cornellà - El Prat, el passat de 2 d’agost de 2009, ens vam decidir a engegar-lo tant bon punt tornéssim del nostre breu parèntesi estiuenc (això és el dia 9 d’agost) ja que tot aquell bon rotllo, aquelles vibracions blanc-i-blaves, aquella comunió civil entre tots els estaments del club, aquella certesa, més que sensació, d’estar començant una nova i exitosa etapa per a l’Espanyol no la podíem deixar passar sense reflectir-la.
Però no vam ser a temps, la nit del 8 d’agost ens arribava la odiada noticia: Dani Jarque ens ha deixat. Per sempre. Sense retorn. I a qui se l’ha endut no li podem pagar cap clàusula. No val el dret de tempteig, ni el de retracta, ni res. Res de res.
Cop de mall al mig del pit de l’espanyolisme, com si tots els “pericos” compartíssim el mateix cor que se l’hi havia aturat a en Dani.
El dolor i la frustració ens va decidir a suspendre el llançament d’aquest bloc, a sumar-nos als homenatges populars espontanis davant la porta 21 de la nostra nova casa allà a Cornellà - El Prat, a llepar-nos les ferides...
Després..., una valoració més freda de la situació ens porta al següent argument:
En Dani Jarque, aquell Dani que ens deia la passada temporada, quan pitjor pintava la permanència, “Ens a salvarem, estigueu segurs que entre tots ens a salvarem, vosaltres (afeccionats) feu la vostra part que nosaltres farem la nostra”.
Aquell Dani Jarque decidit, convençut, perico fins a la medul·la, capità del primer equip per concurs-oposició, estimat per la graderia, respectat pels rivals, far dels joves del planter en qui s’emmirallaven, símbol personificat del nostre club, aquell Dani Jarque: NO ENS DEIXARIA DEFALLIR.
Dani Jarque, si podés, ens esperonaria a continuar, ens arrossegaria a la lluita pels nostres colors tot i posant-se al davant, com a abanderat amb la nostra senyera, i ens exigiria unió, esforç i generositat; tal i com ho exigia en el vestidor als seus companys d’equip.
Però que diem...? “...Dani Jarque, si podés...” I tant que pot!!!
El seu exemple, el seu caràcter, la seva bonhomia, son els crèdits que el van dur a la capitania de l’equip i a ser referent per a la nostra gent.
Per Tant: No tenim cap dubte que en Dani, des del cel perico on es troba (per alguna cosa el cel es blanc i blau) ja ens està esperonant a continuar, a no caure en el desànim i ens exigeix que des de la grada suplim la seva absència terrenal.
Així que plorem-lo tot el que sigui necessari, però ni un minut més.
Tenint-lo sempre en el nostre cor empeltem-nos del seu esperit, per tornar a posar-nos en peu, per tornar a la lluita, per tornar a vèncer. Tal com ell voldria.
I ho farem. Serem capaços de fer-ho perquè la grandesa del nostre club rau en sobreposar-nos a les dificultats, per grosses que siguin. El nostre ànim no desapareix quan algun dels nostres ens deixa, sinó ans al contrari s’engrandeix.
S’engrandeix sumant els ànims de tots els esperits pericos que constitueixen “La Força d’un Sentiment”.
No t’oblidarem Dani i, per això, ens posarem a la feina. No et decebrem CAPITÀ.
ENDAVANT, VISCA L’ESPANYOL...
Però no vam ser a temps, la nit del 8 d’agost ens arribava la odiada noticia: Dani Jarque ens ha deixat. Per sempre. Sense retorn. I a qui se l’ha endut no li podem pagar cap clàusula. No val el dret de tempteig, ni el de retracta, ni res. Res de res.
Cop de mall al mig del pit de l’espanyolisme, com si tots els “pericos” compartíssim el mateix cor que se l’hi havia aturat a en Dani.
El dolor i la frustració ens va decidir a suspendre el llançament d’aquest bloc, a sumar-nos als homenatges populars espontanis davant la porta 21 de la nostra nova casa allà a Cornellà - El Prat, a llepar-nos les ferides...
Després..., una valoració més freda de la situació ens porta al següent argument:
En Dani Jarque, aquell Dani que ens deia la passada temporada, quan pitjor pintava la permanència, “Ens a salvarem, estigueu segurs que entre tots ens a salvarem, vosaltres (afeccionats) feu la vostra part que nosaltres farem la nostra”.
Aquell Dani Jarque decidit, convençut, perico fins a la medul·la, capità del primer equip per concurs-oposició, estimat per la graderia, respectat pels rivals, far dels joves del planter en qui s’emmirallaven, símbol personificat del nostre club, aquell Dani Jarque: NO ENS DEIXARIA DEFALLIR.
Dani Jarque, si podés, ens esperonaria a continuar, ens arrossegaria a la lluita pels nostres colors tot i posant-se al davant, com a abanderat amb la nostra senyera, i ens exigiria unió, esforç i generositat; tal i com ho exigia en el vestidor als seus companys d’equip.
Però que diem...? “...Dani Jarque, si podés...” I tant que pot!!!
El seu exemple, el seu caràcter, la seva bonhomia, son els crèdits que el van dur a la capitania de l’equip i a ser referent per a la nostra gent.
Per Tant: No tenim cap dubte que en Dani, des del cel perico on es troba (per alguna cosa el cel es blanc i blau) ja ens està esperonant a continuar, a no caure en el desànim i ens exigeix que des de la grada suplim la seva absència terrenal.
Així que plorem-lo tot el que sigui necessari, però ni un minut més.
Tenint-lo sempre en el nostre cor empeltem-nos del seu esperit, per tornar a posar-nos en peu, per tornar a la lluita, per tornar a vèncer. Tal com ell voldria.
I ho farem. Serem capaços de fer-ho perquè la grandesa del nostre club rau en sobreposar-nos a les dificultats, per grosses que siguin. El nostre ànim no desapareix quan algun dels nostres ens deixa, sinó ans al contrari s’engrandeix.
S’engrandeix sumant els ànims de tots els esperits pericos que constitueixen “La Força d’un Sentiment”.
No t’oblidarem Dani i, per això, ens posarem a la feina. No et decebrem CAPITÀ.
ENDAVANT, VISCA L’ESPANYOL...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada