Quan Stuani va rematar la centrada d’en Sergio Garcia van saltar les vàlvules de pressió de totes les calderes del món perico, calderes, escalfadores d’aigua, teteres i olles diverses.
Llavors, després d’algun renec barrejat amb llàgrimes d’alleujament i de ràbia pel que ens fan passar als pericos, ens va florir un somriure.
L’Equip és viu. Ho sabíem (en realitat només ho intuíem darrera l’actitud d’un grup que malauradament no se’n sortia). El gol en el temps afegit també era un missatge de la tenacitat i a la constància; no sempre ens ha d’anar en contra.
Moment d’inflexió! deien els primers comentaris dels periodistes... d’inflexió..., d’inflexió...
De la genuflexió mental!, en la que tot el món blanc-i-blau estava des que quasi ens marquen el tercer!
I això és l’Espanyol, emoció i La Força d’un Sentiment, que de la grada a la gespa i de la gespa a la grada, ens connecta amb no sé quin cony de tècnica masoquista que ens porta a l’èxtasi quan el resultat es nega a ser el que la nostra part temorosa, poruga i pessimista-autodestructiva comença a donar per fet.
Llavors, en una catarsi de convicció, reneix l’esperit de Meléndez, el d’en “Coro” i el d’en Genaro De La Riva quan va comprar Can Ràbia, tots alhora, i llavors hi confiem, i llavors ens veiem capaços de tot, i llavors comencen a pintar de rosa (pàlid) el gris del futur que auguràvem, i és així perquè ens a surt l’esperit indestructible. Com el de la tribuna vella de Sarrià, que es va negar a caure encara que la van dinamitar!
Què dic!, com el dels Almogàvers del DESPERTAFERRO! (Que aquest si que tenien ensenya blanc-i-blava. I no els altres... On s'es vist, els Almogàvers de blaugrana?!*)
Tocarà sofrir, però sabem que podem fer-ho. Ara prepararem el partit contra el totèmic Málaga al que (bola de vidre) guanyarem en una d’aquelles tardes de reafirmació de club.
O pot ser no guanyem i, llavors, haurem d’anar a cercar a camp contrari els punts que no es guanyin a casa el proper cap de setmana. És clar que..., si guanyem al Málaga i després guanyem a fora doncs... (ja veig els periodistes tornant a preguntar allò que en Dani anomenava “la paraula maldita”, si, per la UEFA) .
Com veureu, aquest dilluns no estic per anàlisis tàctics, ni tècnics... Encara em dura el “Si, collons! Stuani i la mare que em va parir, ja era hora!”
Així que, pensant en el proper cap de setmana, se m’esborra la meitat del somriure que se’m va quedar pintat a la cara en acabar el partit d’ahir.
Però aquest matí, amb el mig somriure que encara em quedava, he anat feliç a treballar després de no sé quantes jornades sense guanyar.
Continuarem patint i repetirem victòries, tan segur com que tornaran a saltar les vàlvules de control de pressió més d'una vegada, fins que la suma de punts obtinguts apagui el foc de sota la perola, o de la olla, o de la tetera o de no importa quin cossi amb tapa tinguem posat.
Jo ho sabeu, ser perico no és per febles. Això nostre forma caràcters. Si vols quelcom més controlat sempre pots treure’t l’abonament de la casa del terror del Tibidabo.
Qui vulgui ser d’un club que mai el faci patir per no baixar..., llavors s’haurà de fer dels altres, dels qui vulgui, però mai no podrà formar part d’aquesta minoria selecta que s’uneix en La Força d’un Sentiment. Encara que de vegades, em cago en tot! (i el que ens queda).
Salut i Espanyol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada