EN ESTAT DE XOC

Dimecres, 14 de novembre, dia de vaga general, dia del meu aniversari, un amic em va “renyar” per què feia moltes dates que no penjava cap nota al bloc.

Tenia raó.

I és que la successió de notícies dolentes no té solució de continuïtat en el nostre món periquil.

Com si no fos poca broma la derrota amb Osasuna, estic assistint, impotent, a la desintegració d’allò que va ser la gènesi del que després coneixeríem com “La Força d’un Sentiment”, per obra de la campanya electoral a la presidència. Lamentable, en la meva opinió, especialment lamentable, SergiO Oliveró.

Poso SergiO amb “O” majúscula per a que quedi clar que ell no és “Sergi”, ell és “SergiO”.

Això és, precisament, el que més em dol. Que es faci ús d’argumentari polític en la campanya electoral del nostre club, presentant el RCD. Espanyol com el referent a Catalunya dels valors patriòtics d’Espanya. Em va semblar especialment depriment la seva entrevista en “Alerta Digital”.

Veureu, la gènesi del que després va ser “La Força d’un Sentiment” rau en la seva condició apolítica.

Una apoliticitat practicada en la grada des de sempre. Practicada sense necessitat de consensuar o pactar, practicada perquè tots enteníem que, a  “Can Ràbia”, hi cabíem tots perquè el fet periquil està per damunt de les coses terrenals, perquè ser de l’Espanyol és una de les poques coses serioses que es poden ser en aquest món. Era això el que ens unia per damunt de la política, les races i religions.

Recordo aquella fenomenal grada del gol sud de Sarrià de les millors èpoques de la GPE. Manigua en la que una munió de gent diversa, entre la que hi havia cristians i jueus, creients i ateus, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes (catalans i espanyols) federalistes, autonomistes i independentistes, monàrquics i republicans (de dretes i d’esquerres), heterosexuals, gais i lesbianes, Puche's, Llopis, Ferré's i Collet's, Pérez, Gómez  i Fernández, units per un únic sentiment, aquell sentiment que va esdevenir en una “Força” i que ens fa veure-ho tot amb els colors blancs i blaus del nostre club, del club de tots els pericos del món.

Sembla que alguns han entrat en dinàmica polititzadora per obtenir la simpatia de determinats mitjans informatius(?)

Com si no fos prou dur ser perico front el pensament únic, ara algú es creu amb dret a introduir un altre tipus de “pensamiento único” dins de casa nostra.

Mira que n’estaran de feliços “The Others” veient com, embolicats en lluites caïnites, el nostre club s’endinsa en el camí de la desaparició.

Aquest era el nostre model, així era el nostre club i així hauria de seguir sent perquè, del contrari, no serà.

Jo, fill de català i francesa (un autèntic Xarnego), trilingüe, net, per part de pare, d’un murcià de dretes de Lorca i d’una catalana de Portbou (cosina germana de dos jugadors fundadors de l’Espanyol), net, per part de mare, d’un resistent francès perseguit pels nazis fins a Tànger (on va morir) i d’una Felisa de Valladolid, jo, d’esquerres, sobiranista i perico de soca-rel, jo, estic en estat de xoc.

Per això no podia escriure.

I ara ens espera el València. Quina creu!

Salut i Espanyol