SET DE NOU

El fet de que normalment no es guanyen dos partits seguits a casa, al igual que, normalment també, tampoc no es perden els dos seguits a fora (sempre se sol rascar algun punt) sumat a la necessitat imperiosa de fer quelcom de positiu amb que ens arribava el Xerez, per no considerar-se equip se segona a la cinquena jornada de lliga, feia preveure un partit molt travat i amb l’autocar davant la porteria (a poc més podia aspirar el Xerez).
Així, el 4-3-2-1 que ens va plantejar el Xerez es va anar fent més i més estret, més proper a la seva pròpia àrea a mesura que avançava el partit i sentien que un puntet podia estar al seu abast.
Els nostres ho van intentar tot, però l’angoixa pel resultat els va fer precipitar-se en un joc directe i perpendicular que només facilitava les tasques defensives.
Sense poder dir que l’empat no sigui just, tampoc no es pot dir que no hagués estat justa la victòria de l’únic equip que va voler guanyar el partit, malgrat el travesser del Xerez en la única acció clara que van tenir.
En definitiva, això és la lliga més difícil del món i aquestes coses passen.

S’han sumat set dels darrers nou punts en disputa, la mitjana és de “Champions”. Que no decaigui (però tampoc no ens penséssim que es pot passar de salvar la categoria, quasi bé per la campana, al liderat, en tres mesos).

Roncaglia, millor que en altres ocasions.

No ens va agradar la substitució d' Iván Alonso.

Verdú ha de demostrar la seva classe en els partits en que el contrari no li deixa jugar.

Nakamura, bé, ha d'exercir més lideratge en la organització ofensiva.

Salut i Espanyol

JA GUANYEM A CORNELLÀ

Ahir vàrem assistir a un molt bon partit de l’Espanyol a Cornellà.
Després de la engrescadora victòria a Riazor era necessari acabar de reforçar la confiança de jugadors i socis amb una bona actuació a casa, bona i victoriosa.
No era un partit fàcil, així ho vàrem dir en la connexió en directe que vam fer amb el nostre programa de ràdio just quan els jugadors saltaven a la gespa.
I no ho era perquè el Málaga és un equip de batalla, no exempt de qualitat, amb uns jugadors de banda amb molt recorregut i velocitat i dur, dels que saben aturar el joc amb “faltes tècniques” o com sigui.
Només faltava que s’avancessin en el marcador (mala sort i precipitació d’en Forlín en la jugada del gol del Málaga) per a que l’esforç hagués de ser més important.
I ho va ser. Els jugadors es van deixar totes les energies en la disputa, sense perdre la identitat de joc, tenint paciència per torbar el forat en la paret d’un Málaga que escorçava i estrenyien el camp fins a la exasperació.
El públic, com sempre, amb l’equip, en els pitjors moments bolcats a animar, liderats pels de la “corba” es va deixar les cordes vocals per fer tronar el nostre camp.
I va tronar, carai si ho va fer. Especialment per celebrar dos gols preciosos. El primer d’en Ben Sahar, extraordinària rematada de cap a centre d’en “Coro” (gran partit del de Banyoles i també el de José Callejón) i el segon d’ Iván Alonso, de mestre, aprofitant genialment una passada subtil, de “crak”, d’en Nakamura.
En definitiva lo que ens agrada veure i el que li demanem a l’equip. No abaixar els braços i mantenir l’estil de joc que ens ha de fer gaudir molt aquest any. Començant pel diumenge (no refiar-se del Xerès, que vindrà desesperat en cerca de moral per no considerar-se candidats al descens directe a la cinquena jornada).
Només una cosa: Benvinguda Martina (Jarque).

PD. Per motius d’intensitat laboral i d’altres obligacions a la nostra Vila, aquest bloc no ha tingut la continuïtat que voldríem.
Quan finalitzi aquesta setmana esperem haver pogut recuperar el temps suficient per mantenir actualitzada aquesta pàgina amb la periodicitat suficient.

Salut i Espanyol

ÒNDIA!! ÉS MOLT SENZILL

De vegades una visió aguda pot desbloquejar grans qüestions filosòfiques i això va passar ahir en el decurs del primer programa “Esparrenyol” a Ràdio Esparreguera.
Ens expliquem:
Com a conseqüència de l’apropiació patrimonialista de la condició de Català (en el sentit d’originari, d’autèntic) que es va produir a partir dels anys setanta.

Van ser determinats sectors creadors d’opinió (algun partit de la dreta nacionalista catalana, mitjans de comunicació -especialment de premsa esportiva- i algun sector social nouvingut a la democràcia que necessitava fer-se perdonar els coquetejos que havien mantingut amb l’administració franquista en benefici dels seus negocis), els encarregats de crear tota una teoria negacionista de la catalanitat del nostre club (i és que la ignorància és molt agosarada).
Per compensar aquesta campanya ens vam apressar, tots, a fer demostracions de catalanitat (sense saber quins eren els paràmetres que ens la havien d'atorgar, ni quina autoritat impartiria els carnets de catalanitat), exagerant actituds que sempre havien estat presents (l’Espanyol és un mosaic de condicions unit per la força d’un sentiment que va més enllà de les conviccions polítiques, socials, econòmiques i culturals) fins al punt d’haver d’inventar-nos la teoria dels "Cercles Integradors" pel 75 aniversari del club (recordeu, per exemple, les samarretes amb els tres cercles que representaven la senyera catalana i la espanyola unides entre sí per la blanc-i-blava de l’Espanyol).
Des de llavors hem recorregut un llarg camí, amb estratègies i iniciatives que fessin palesa la nostra condició d’equip català, com si fes falta demostrar-ho constantment i més enllà que ningú.

Recordem, entre d’altres, la proposta de substituir la denominació de “Penyes” per la de “Colles” i algun tímid però repetit intent de caminar cap al canvi de nom del club pel d’ Athlètic Catalunya o quelcom de similar.
Ahir, al programa, parlàvem del caràcter combatiu, de la força interior que ens caracteritza als periquitos i que ens permet aixecar el vol, una i mil vegades, cada cop que una situació ens sacseja anímicament i deixaria fora de combat a qualsevol; quan situacions com haver hagut d’enderrocar el camp de Sarrià, els descensos a segona, la mort del nostre enyorat Dani Jarque i tot allò que se us pugui ocórrer faria abandonar a quasi bé tothom, quan els normals fugirien a la carrera i no en voldrien tornar a saber res de res, els periquitos ens col·loquem les plomes a lloc, aixequem la mirada i tornem a enlairar-nos cercant l’objectiu de fer-nos grans i potents.

Llavors, en aquell moment, un dels companys de la tertúlia entra al “micro” com un tro i diu “L’ESPANYOL ÉS l’ONZE de SETEMBRE”!!
Primer no ho vaig entendre, però passat el moment de sorpresa ESTAVA CLAR: L’Esperit dels periquitos, el nostre caràcter, porta la empremta de l’Onze de Setembre de 1714, homenatjat cada any a la ofrena floral davant l’estàtua d’en Rafel Casanova.
I el portem de mena, d’origen, sense que ningú ens l’hagi de reconèixer, perquè l’orgull de pertinença i la nostra manera de reaccionar es correspon al tarannà de la gent de la nostra terra.
Vist això, no ens hem d’esforçar més en convèncer als ignorants i als “conscienciats” del sectarisme excloent.
El nostre club és català de mena..., de soca-rel i per esperit.

D’altres necessiten manifestar-ho cada dia per tal de veure si ells mateixos s’ho creuen, de forma barroera, substituint un Cantó de Suïssa per una Vegueria de l’Empordà i transvestint un Hans Maximiliam de Suïsa en Joan de Catalunya.
Nosaltres només hem de dir: Àngel Rodríguez, Octavi Abellí i Lluis Roca van ser els nostres fundadors.

Això son raons i no en calen més.
Salut i Espanyol

ENLLAÇ AMB RÀDIO ESPARREGUERA

Pels qui estigueu interessats en punxar Ràdio Esparreguera (COM), sigui per seguir el programa “Esparrenyol”, que comença avui a dos quarts de vuit del vespre, o per seguir la programació generalista (Retransmissió dels partits de l’Espanyol) via internet (mai se sap a quin racó del món ens trobem), us hem penjat un enllaç al marge esquerra.

Un cop dins la pàgina feu clic a la icona "Ràdio On Line" (marge inferior esquerra de la pàgina)

Salut i Espanyol

PRIMERA DERROTA A CASA

No ocultarem que en el nostre interior albergàvem la secreta esperança de guanyar al Madrid, encara que la part més objectiva del nostre raonament ens apuntava que una derrota era la hipòtesi més probable.
Durant la primera part, veient com anava la cosa i els mèrits que feia cadascun dels equips, ens van créixer les esperances d’avançar-nos al marcador i llavors..., per què no, somiar amb la victòria.
Però, com sol ser habitual d’avant d’equips de campanetes amb un potencial brutal (penseu que a un tal Benzemà el va substituir un tal Cristiano Ronaldo) en una de les poques jugades que va lligar el Reial Madrid ens endollen el 0-1 i hala! a anar a remolc.
I com quasi sempre, quan vas a remolc, acabes perdent.
En Pochetino va fer una aposta molt valenta. Pot ser hauriem pogut tancar el partit donant per bo el 0-1 a la espera d’enganxar una contra que ens permetés tornar a entrar en el partit; però no, en Pochetino es va estimar més intentar tenir la pilota, posar dos jugadors de caràcter tècnic i passador plegats (De La Penya i Verdú) i cercar més velocitat en la entrada amb la incorporació d’en “Coro”. Malgrat les intencions ”Lo Pelat” no va tenir el seu dia (potser encara no està per gaires alegries) i com a conseqüència de l’estirament de l’equip en cerca dels gol ens van entrar dos més. Ens a sembla massa correctiu considerant que el Madrid no va fer gaire més que aprofitar les espurnes d’inspiració dels seus cracs.
No és moment de posar-se nerviós (entraria en les travesses de qualsevol poder perdre a camp del Bilbao i a casa amb el Madrid; com també ho seria perdre a Riazor) ens hem de quedar amb la evolució de l’equip, amb la millora en la compenetració de la defensa (gens malament Forlín) i amb que la nostra lliga tindrà tres jornades menys que la dels altres equips (les jornades que necessitarem per compensar la distorsió de la pretemporada).
La nostra lliga comença d’aquí dues jornades (entre setmana) amb la disputa de dos partits seguits al nostre camp.
Quedem-nos amb la extraordinària imatge que va presentar la graderia i amb l’impuls que aquesta va transmetre durant tot el partit. Aquesta serà la fórmula (com ja ho va ser la temporada passada).
Salut i Espanyol

EL DIA ABANS

Demà dia gran. Primer partit de competició oficial (Campionat de Lliga 2009-2010) al camp del RCD. Espanyol (altrament conegut com Cornellà-El Prat).
El rival és d’importància i per guanyar caldrà de tot el suport de la grada, fer retronar el camp amb els nostres crits d’ànim per encongir l’esperit dels jugadors del Madriz (ho escrivim així perquè és com ho pronuncien allà. No sé perquè no canvien la escriptura). I per a això resulta imprescindible que d’entrada no se’ns encongeixi els nostre ànim. Ho dic perquè resultarà inevitable patir un sentiment de tristesa per l’absència del nostre Dani Jarque. Així que el nostre propòsit, que us brindem com a estratègia, consisteix en: Un cop passat el tràngol emocional del record a en Dani, assegurar-nos de que ens a sent des d’allà on està (que com tots sabem és el cel, que per això és blanc-i-blau) per a que pugui animar conjuntament amb nosaltres. Fem que peti el camp !! Aboquem tota la mala .... acumulada pel nostre infortuni a base d’animar al nostre Espanyol. Demà hem de començar a aconseguir que els rivals tinguin por de passar per Cornellà. “Rugit blanc-i-blau, ressò de tro” . Des d’ara no hi pot haver més “por escènica” que la que pateixin, a casa nostra, els rivals que ens visitin.

Salut i Espanyol

GRAN TAMUDO

Si senyor. Gran Tamudo.
Comportament exemplar, una vegada més, el que ha tingut el nostre “23” Raül Tamudo.
Anys i anys sentint la cançó de l’estiu “Tamudo se’n va”; Anys i anys sentint l’èxit del festival d’ Eurovisió “Les Vaques Sagrades” (poseu-l’hi la música que vulgueu), cançons a les que ha posat fi amb una elegància brutal.
Entrevista de Tomás Guasch (“AS” 3/09/09) en la que Raül no té ni una mala paraula contra el club, en la que no fa una sola insinuació, ni un retret. Res.
Tamudo es limita a comentar que tenia autorització del club per a negociar, que no li ha sortit una oferta que li convingués i que, per tant, es queda a casa on està molt bé, amb molta il·lusió i disposat a partir-se la cara contra les defenses (com sempre ha fet) fins que se li acabi el contracte.
Per cert, amb això també ha estat senyor. Ni tant sols intenta pressionar el club, es limita a dir que creu que li queda corda, que vol continuar, però que si el club no li renova no pensa retirar-se, que es buscarà les garrofes per altre costat. Ni de que li hagin tret la capitania s’ha queixat (En Tomás Guasch tampoc no li ha provocat cap envestida, tot sigui dit).
Sensacional. TAMUDO SEMPRE GRAN, aquest cop també fora del camp.
Ha exercit de capità encara que ara no dugui els galons.
De fet, ha exercit de SENYOR i com sigui que de senyor i de porc se’n ve de mena, resulta fàcil entendre per què els de l’Espanyol som uns senyors (dels porcs no en parlem).
Salut i Espanyol

EL BLOC i EL PROGRAMA DE RÀDIO A EL "AS"

Agraïm el detall del nostre amic Sergio Fidalgo de deixar constància de la existència d’aquest bloc i del futur programa de ràdio (a partir del 16 de setembre, de 19.30 a 21.00 hores, 89.4 FM Ràdio Esparreguera - COM) en les edicions del “AS” dels dies 31 d’agost i 1 de setembre de 2009.
Agraïts pel detall a tota la gent de “AS”
Salut i Espanyol.