TURBOMÀTIC I ESPERANÇA

Escric aquesta nota encara sota l’efecte de la distorsió emocional que provoca no saber si estic content per haver aconseguit l’empat al Bernabeu en els darrers instants, o emprenyat per que el gol d’en Cristiano Ronaldo pugés al marcador, gràcilment  concedit per en Mateu Lahoz (l’àrbitre beneït per en Mourinho).

Els pericos sabem que l’Espanyol es capaç de les millors heroïcitats (fent caure líders) i, sense sol·lució de continuïtat, dels pitjors ridículs (ressuscitant cadàvers esportius i salvant entrenadors sentenciats pels seus clubs).

Així que seria normal que, davant dels molt transcendental partit de dijous contra el “Depor” a Cornellà-El Prat, m’entri el “canguis” i em doni per pensar si aquesta vegada tornarem a fer figa en un dia dels determinants.

Però no. Aquesta vegada no tinc aquest sentiment, tinc convenciment en la victòria i crec que serà una d’aquelles nits de comunió entre la grada i l’equip, comunió que acaba esdevenint en el motor impulsor de la èpica esportiva que ens durà a assolir la salvació i, potser, a fer una segona volta excel·lent.

Espero no equivocar-me i no haver-me d’esmorzar les meves paraules el divendres pel matí. No és aquest el pressentiment.

Salut i Espanyol

WERT DIMISSIÓ!

Ahir vaig veure el partit(?) entre Espanyol i Sevilla.

Els sevillans van jugar poc i eren els que venien menys malament, així que m’estalvio explicar a què vam jugar nosaltres que veníem pitjor i que poc més que posar empenta, esforç i ordre podíem fer.

La nostra defensa intentant jugar en bloc (sense aconseguir-ho), amb un Colotto experimentat al que la condició física l’obliga, massa sovint, a haver de fer faltes (compromeses) per aturar accions rivals.

La mitja perica més sòlida en defensa, on el treball d’en Forlín (sempre m’ha semblat que ens aporta més en aquesta posició que al centre de la defensa) va ser important i on Verdú intentava trobar algú per posar-li la pilota.

En atac, en atac..., Un tipus perdut allà al davant, a esperar que li toqui la bonoloto en forma de “m’arriba una pilota, la guanyo als dos centrals, me’n vaig de cara a porta, em faig al porter... i caic de cul al terra, sense poder xutar, petat de tanta feina.” A aquest tipus poseu-li el nom que vulgueu: Stuani, Longo, el mateix Verdú que fart de no trobar ningú se la passa a ell mateix o Wakaso, que en alguna rampellada apareix des de dins la perico-cova i xuta no se sap què, ni com.

Simao va rematar de cap a la sortida d’un corner, sol, al centre de l’àrea petita, davant del porter, i va marcar. Això diu molt del nivell del Sevilla en defensa.

I Muñiz Fernàndez? L’àrbitre, que per malnom podria dur el tengogominaenelcerebro”, va decidir posar-se al nivell del partit. Va començar bé, assenyalant un penal a favor nostre, claríssim, damunt Verdú. Llavors, acostumat a no encertar cap decisió, l’àrbitre, enlloc de mantenir la serenor, va embogir. Llei de la compensació xiulant penal en contra que no ho era de cap de les maneres (Stuani podria haver estat més viu, encara que ja se sap com de panolis som els davanters quan ens posem a defensar). Després expulsió de sevillà Reyes per llançar una falta correctament, perquè l’àrbitre va xiular autoritzant el xut, encara que immediatament es va desentendre de la jugada per posar-se a “alliçonar” jugadors dins l’àrea. Un espectacle de “tengogominaenelcerebro”, aparador del nivell de l’arbitratge d’aquesta lliga (recordeu que és el més veterà, líder de líders del Col•legi d’Àrbitres).

Finalment, amb el 2-1 a favor nostre en el marcador i en el temps afegit, a menys d’un minut per acabar el matx, una pilota centrada a porta la remata de cap Negredo que estava sol, dintre de l’àrea petita, davant del porter, i va marcar (2-2). Això diu molt del nivell de l’ Espanyol en defensa. Si, exacte, com en el gol d’en Simao, però ara a la nostra àrea.

Tot aquest rotllo per explicar una pel•lícula que ja hem vist. Òndia! Com amb en Pochettino! "Mateixament"!

Serà que la presència ectoplasmàtica d’en Pochettino dins del vestidor influeix negativament en la ment del “vasco” Aguirre i de tota la plantilla?

Joan (Collet), escolta’m: La solució és senzilla, no cal fitxar, ni canviar estructures, simplement practicant alguna mena de ritual de neteja espiritual els jugadors sense nivell es convertiran en referents, el vells rejoveniran, els eixelebrats posaran seny i el ministre Wert es convertirà en persona.

Que per què poso al ministre Wert per aquí? Doncs perquè és el ministre d’esports, així que la culpa és seva! I és que tot ho fa igual aquest Wert. O no? Per cert, aprofito: EL CATALÀ NO ES TOCA!!!

Anem prenent ansiolítics i compreu caixes de pastilles de nitroglicerina per combatre l’angina de pit, perquè patirem tot el que es pot patir. Esperem que sigui a fi de bé i que, al final, no ens toqui fer un curs d’elaboració del dol. Perquè amb el calendari que ens queda... (propers desplaçaments Bernabeu i Nou Camp).

Un pessimista, deia el meu oncle Ubaldo, no és sinó un optimista amb experiència. I d’experiència d’aquesta ja en començo a tenir.

Salut i Espanyol.

OLOR A...

Des del mateix moment en que es va començar a veure que a en Mauricio li quedaven dos Telenotícies, que vaig començar a fer de menys alguna declaració de la plantilla; encara que fossin aquells tòpics de “estem amb el míster a mort”, encara que només fos per espolsar-se les puces del damunt al més pur estil Poncio Pilatos.

I si el silenci pot ser anunci de mort, llegint la entrevista que l’Anna Cordovilla li fa a en Joan Verdú per el diari "Mundo Deportivo" (i d’escoltar-les diverses vegades en un munt d’emisores de ràdio), m’arriba una flaira a podrit, com d'un cadàver.

La entrevista de l’Anna Cordovilla a en Joan Verdú (em sembla que no va ser casual que parlés ell) diu:

Cuestionado por el porcentaje de culpa que tiene la plantilla de la situación deportiva, Verdú ha sido contundente: "Mucha culpa de lo que está pasando, por no decir toda, la tenemos los que jugamos, los culpables somos nosotros. Yo me siento con la culpa de no haber logrado el objetivo que teníamos, pero por momentos no hemos tenido suerte y hemos merecido más puntos de los que tenemos". Pese a todo el capitán está "convencido de que sacaremos todo esto adelante".

Verdú también ha reconocido que la convulsa situación que vive el espanyolismo tras la marcha de Pochettino "no nos gusta a nadie, es una situación complicada para nosotros, pero nos tenemos que dedicar a trabajar y salir de esta situación cuanto antes mejor. Ahora debemos estar más unidos que nunca".

No ha querido valorar si el adiós de Pochettino es la solución a los males "pues no sé si era ésta la solución, no lo quiero valorar. Nosotros nos debemos centrar en trabajar y sacar esto adelante".

A juicio del capitán, el vestuario está "con ganas de revertir la dinámica, luchar y demostrar que podemos sacar esto adelante. La plantilla está implicada y el técnico que venga lo recibiremos con los brazos abiertos y con la intención sacar esto adelante".

En efecte, ni una menció de suport al tècnic cessat.
Què és “lo que està pasando”?
“Lo que està pasando” és que entre alguns pesos pesants li han fet el llit?

Ni un sols jugador dels que ha fet debutar, i convertit en professional de la primera plantilla, ha tingut una paraula vers en Mauricio, tampoc els que feia anys que el tenien d’entrenador. Tampoc els “marginats”. Ni els argentins, ni catalans. Que n’és d’estrany oi? Omertà?

No ho sé, ni ho podré demostrar i no posaré en aquest compromís al meu amic Collet (tampoc no m’ho revelaria), però... pudor en fa.

Potser aquest pugui ser el motiu pel que ni en Collet, ni en Mauricio, ni en Ramón, van tenir marge de maniobra.

Si la “recuperació” del joc de l’equip, la “concentració” i el “compromís” milloren de cop amb el “Vasco” Aguirre, llavors no tindré cap dubte, Pochettino havia perdut el pols pel domini del vestidor. I m’entristiré més, i m’emprenyaré encara més...

I a vosaltres... Què us sembla?

Salut i Espanyol.

MÉS ESTAT DE XOC

No per previsible, després de la nova derrota, resulta menys dolorós haver de cessar a en Mauricio. Em puc posar en el lloc d’en Collet ja que a mi també m’ha tocat haver de destituir un tècnic amb el que mantenia amistat i compartíem amor pels colors del club al que, tots dos servíem. Ja se sap, no puc evitar el tòpic, que el futbol és així.

Collet, l’amic Joan, segur que hauria volgut estirar més la etapa d’en “Poche” per poder donar-li la oportunitat de remuntar (revertir diria el “míster”) la situació i així, evitar dues coses: haver de fer fora a un amic perico i haver de prescindir de dos bons elements com són en Mauricio i en Ramón.

I d’aquesta manera les dues parts han hagut de fer el seu primer sacrifici personal pensant només en el bé del club. Collet, avant posant les necessitats d’un equip que veu que, a mesura que passen les setmanes, es redueixen les possibilitats d’aturar la hemorràgia de punts, exercint de president abans que d’amic. En Mauricio (i en Ramón) fent un gest de generositat, renunciant a qüestions econòmiques i sortint com dos senyors, sense un retret amb la casa que, en estat de necessitat, els fa fora, i, com a perico, avant posant, també, l’ interès general del club als seus sentiments personals.

Potser no m’entendrà ningú, però d’aquí el títol d’aquesta nota:

Després de moments de veritable vergonya, assemblea inclosa, ara només passo per moments de tristor, això si, amb la satisfacció de veure com les dues parts implicades en la decisió adoptada han actuat amb grandesa.

Mercès per les vostres actituds. El món del futbol també està farcit de noblesa.

Salut i Espanyol.

EN ESTAT DE XOC

Dimecres, 14 de novembre, dia de vaga general, dia del meu aniversari, un amic em va “renyar” per què feia moltes dates que no penjava cap nota al bloc.

Tenia raó.

I és que la successió de notícies dolentes no té solució de continuïtat en el nostre món periquil.

Com si no fos poca broma la derrota amb Osasuna, estic assistint, impotent, a la desintegració d’allò que va ser la gènesi del que després coneixeríem com “La Força d’un Sentiment”, per obra de la campanya electoral a la presidència. Lamentable, en la meva opinió, especialment lamentable, SergiO Oliveró.

Poso SergiO amb “O” majúscula per a que quedi clar que ell no és “Sergi”, ell és “SergiO”.

Això és, precisament, el que més em dol. Que es faci ús d’argumentari polític en la campanya electoral del nostre club, presentant el RCD. Espanyol com el referent a Catalunya dels valors patriòtics d’Espanya. Em va semblar especialment depriment la seva entrevista en “Alerta Digital”.

Veureu, la gènesi del que després va ser “La Força d’un Sentiment” rau en la seva condició apolítica.

Una apoliticitat practicada en la grada des de sempre. Practicada sense necessitat de consensuar o pactar, practicada perquè tots enteníem que, a  “Can Ràbia”, hi cabíem tots perquè el fet periquil està per damunt de les coses terrenals, perquè ser de l’Espanyol és una de les poques coses serioses que es poden ser en aquest món. Era això el que ens unia per damunt de la política, les races i religions.

Recordo aquella fenomenal grada del gol sud de Sarrià de les millors èpoques de la GPE. Manigua en la que una munió de gent diversa, entre la que hi havia cristians i jueus, creients i ateus, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes (catalans i espanyols) federalistes, autonomistes i independentistes, monàrquics i republicans (de dretes i d’esquerres), heterosexuals, gais i lesbianes, Puche's, Llopis, Ferré's i Collet's, Pérez, Gómez  i Fernández, units per un únic sentiment, aquell sentiment que va esdevenir en una “Força” i que ens fa veure-ho tot amb els colors blancs i blaus del nostre club, del club de tots els pericos del món.

Sembla que alguns han entrat en dinàmica polititzadora per obtenir la simpatia de determinats mitjans informatius(?)

Com si no fos prou dur ser perico front el pensament únic, ara algú es creu amb dret a introduir un altre tipus de “pensamiento único” dins de casa nostra.

Mira que n’estaran de feliços “The Others” veient com, embolicats en lluites caïnites, el nostre club s’endinsa en el camí de la desaparició.

Aquest era el nostre model, així era el nostre club i així hauria de seguir sent perquè, del contrari, no serà.

Jo, fill de català i francesa (un autèntic Xarnego), trilingüe, net, per part de pare, d’un murcià de dretes de Lorca i d’una catalana de Portbou (cosina germana de dos jugadors fundadors de l’Espanyol), net, per part de mare, d’un resistent francès perseguit pels nazis fins a Tànger (on va morir) i d’una Felisa de Valladolid, jo, d’esquerres, sobiranista i perico de soca-rel, jo, estic en estat de xoc.

Per això no podia escriure.

I ara ens espera el València. Quina creu!

Salut i Espanyol

AMB MIG SOMRIURE. CARTA D’UN PERICO SACSEJAT.

Quan Stuani va rematar la centrada d’en Sergio Garcia van saltar les vàlvules de pressió de totes les calderes del món perico, calderes, escalfadores d’aigua, teteres i olles diverses.

Llavors, després d’algun renec barrejat amb llàgrimes d’alleujament i de ràbia pel que ens fan passar als pericos, ens va florir un somriure.

L’Equip és viu. Ho sabíem (en realitat només ho intuíem darrera l’actitud d’un grup que malauradament no se’n sortia). El gol en el temps afegit també era un missatge de la tenacitat i a la constància; no sempre ens ha d’anar en contra.

Moment d’inflexió! deien els primers comentaris dels periodistes... d’inflexió..., d’inflexió...

De la genuflexió mental!, en la que tot el món blanc-i-blau estava des que quasi ens marquen el tercer!

I això és l’Espanyol, emoció i La Força d’un Sentiment, que de la grada a la gespa i de la gespa a la grada, ens connecta amb no sé quin cony de tècnica masoquista que ens porta a l’èxtasi quan el resultat es nega a ser el que la nostra part temorosa, poruga i pessimista-autodestructiva comença a donar per fet.

Llavors, en una catarsi de convicció, reneix l’esperit de Meléndez, el d’en “Coro” i el d’en Genaro De La Riva quan va comprar Can Ràbia, tots alhora, i llavors hi confiem, i llavors ens veiem capaços de tot, i llavors comencen a pintar de rosa (pàlid) el gris del futur que auguràvem, i és així perquè ens a surt l’esperit indestructible. Com el de la tribuna vella de Sarrià, que es va negar a caure encara que la van dinamitar!

Què dic!, com el dels Almogàvers del DESPERTAFERRO! (Que aquest si que tenien ensenya blanc-i-blava. I no els altres... On s'es vist, els Almogàvers de blaugrana?!*)

Tocarà sofrir, però sabem que podem fer-ho. Ara prepararem el partit contra el totèmic Málaga al que (bola de vidre) guanyarem en una d’aquelles tardes de reafirmació de club.

O pot ser no guanyem i, llavors, haurem d’anar a cercar a camp contrari els punts que no es guanyin a casa el proper cap de setmana. És clar que..., si guanyem al Málaga i després guanyem a fora doncs... (ja veig els periodistes tornant a preguntar allò que en Dani anomenava “la paraula maldita”, si, per la UEFA) .

Com veureu, aquest dilluns no estic per anàlisis tàctics, ni tècnics... Encara em dura el “Si, collons! Stuani i la mare que em va parir, ja era hora!”

Així que, pensant en el proper cap de setmana, se m’esborra la meitat del somriure que se’m va quedar pintat a la cara en acabar el partit d’ahir.

Però aquest matí, amb el mig somriure que encara em quedava, he anat feliç a treballar després de no sé quantes jornades sense guanyar.

Continuarem patint i repetirem victòries, tan segur com que tornaran a saltar les vàlvules de control de pressió més d'una vegada, fins que la suma de punts obtinguts apagui el foc de sota la perola, o de la olla, o de la tetera o de no importa quin cossi amb tapa tinguem posat.

Jo ho sabeu, ser perico no és per febles. Això nostre forma caràcters. Si vols quelcom més controlat sempre pots treure’t l’abonament de la casa del terror del Tibidabo.

Qui vulgui ser d’un club que mai el faci patir per no baixar..., llavors s’haurà de fer dels altres, dels qui vulgui, però mai no podrà formar part d’aquesta minoria selecta que s’uneix en La Força d’un Sentiment. Encara que de vegades, em cago en tot! (i el que ens queda).

Salut i Espanyol

NO US HO SEMBLA?

A risc que tothom em prengués per un optimista compulsiu vaig mantenint, des del començament d’aquest campionat, que l’Espanyol no té mal equip, que no estem jugant malament (o no malament del tot) i que un seguit de desgraciades circumstàncies adverses ens mantenen sense sumar tres punts de cop.

I ara, encara tinc més convicció en la defensa de la meva teoria.

El partit de dissabte em va deixar amb aquella sensació que tant bé coneixem el pericos en l’actualitat: Es va jugar força bé, vam tenir opcions d’endur-nos els punts cap a casa i ens van deixar amb un de menys.

O sigui, el quasi guanyo, m’han robat i una setmana més acabem amb 10.

Després de refredar la emprenyada per l’anul·lació del 2n. de Verdú em quedo amb sensació de que l’equip millora, de que estem a tocar de sumar de tres en tres i de que, estic segur, en acabar la jornada 12 haurem sumats prou punts com per no preocupar-nos gaire (recordeu, entre 13 i 16), amb consciència de que tocarà treballar molt i anar tots a una, però sortint-nos-en d’aquesta mena de depressió col·lectiva que ens situava en la 2ª. divisió quan tot just acaba de començar el campionat. Així que vull continuar sent optimista, passant dels ocell de mal averany que, camuflats de periodistes, es dediquen a intentar dinamitar la nostra moral, a passar del rotllo de les eleccions (que no serveixen de res en una SAD), i de si es venen les accions o si munten una candidatura, i esperar il·lusionat que arribi el partit contra el Rayo.

Serà el 21 d’octubre, massa temps pel mig; però fins i tot això aguantaré estoicament; dues setmanes per millorar la cohesió del grup, per a perfeccionar automatismes (especialment en defensa) i per acabar de recuperar lesionats.

Poc a poc ans acostarem al 2n. terç de la lliga i, aquest sí, serà el nostre tram. Tant de bo!

Un perico d' Esparreguera, la meva vila, pesimista com sembla que toca ser quan ets de l'Espanyol, fa una setmana em deia "A Valladolid anirem a guanyar? si juguen de meravella aquella gent, si són la revelació de la lliga... Què hem d'anar a fer allà? Dissabte després del partit deia: "Si no som capaços de guanyar el Valladolid...a quins equips guanyarem?".

Les bones vibracions cal generar-les! No ens estiguem de braços plegats! Comencem per creure-hi nosaltres mateixos, s'encomana al camp, us ho juro!

Salut i Espanyol!