MÉS ESTAT DE XOC

No per previsible, després de la nova derrota, resulta menys dolorós haver de cessar a en Mauricio. Em puc posar en el lloc d’en Collet ja que a mi també m’ha tocat haver de destituir un tècnic amb el que mantenia amistat i compartíem amor pels colors del club al que, tots dos servíem. Ja se sap, no puc evitar el tòpic, que el futbol és així.

Collet, l’amic Joan, segur que hauria volgut estirar més la etapa d’en “Poche” per poder donar-li la oportunitat de remuntar (revertir diria el “míster”) la situació i així, evitar dues coses: haver de fer fora a un amic perico i haver de prescindir de dos bons elements com són en Mauricio i en Ramón.

I d’aquesta manera les dues parts han hagut de fer el seu primer sacrifici personal pensant només en el bé del club. Collet, avant posant les necessitats d’un equip que veu que, a mesura que passen les setmanes, es redueixen les possibilitats d’aturar la hemorràgia de punts, exercint de president abans que d’amic. En Mauricio (i en Ramón) fent un gest de generositat, renunciant a qüestions econòmiques i sortint com dos senyors, sense un retret amb la casa que, en estat de necessitat, els fa fora, i, com a perico, avant posant, també, l’ interès general del club als seus sentiments personals.

Potser no m’entendrà ningú, però d’aquí el títol d’aquesta nota:

Després de moments de veritable vergonya, assemblea inclosa, ara només passo per moments de tristor, això si, amb la satisfacció de veure com les dues parts implicades en la decisió adoptada han actuat amb grandesa.

Mercès per les vostres actituds. El món del futbol també està farcit de noblesa.

Salut i Espanyol.