Escric
aquesta nota encara sota l’efecte de la distorsió emocional que provoca no
saber si estic content per haver aconseguit l’empat al Bernabeu en els darrers
instants, o emprenyat per que el gol d’en Cristiano Ronaldo pugés al marcador, gràcilment
concedit per en Mateu Lahoz (l’àrbitre
beneït per en Mourinho).
Els
pericos sabem que l’Espanyol es capaç de les millors heroïcitats (fent caure
líders) i, sense sol·lució de continuïtat, dels pitjors ridículs (ressuscitant cadàvers
esportius i salvant entrenadors sentenciats pels seus clubs).
Així
que seria normal que, davant dels molt transcendental partit de dijous contra
el “Depor” a Cornellà-El Prat, m’entri el “canguis” i em doni per pensar si aquesta
vegada tornarem a fer figa en un dia dels determinants.
Però
no. Aquesta vegada no tinc aquest sentiment, tinc convenciment en la victòria i
crec que serà una d’aquelles nits de comunió entre la grada i l’equip, comunió
que acaba esdevenint en el motor impulsor de la èpica esportiva que ens durà a
assolir la salvació i, potser, a fer una segona volta excel·lent.
Espero
no equivocar-me i no haver-me d’esmorzar les meves paraules el divendres pel
matí. No és aquest el pressentiment.
Salut
i Espanyol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada