Dimecres,
14 de novembre, dia de vaga general, dia del meu aniversari, un amic em va “renyar”
per què feia moltes dates que no penjava cap nota al bloc.
Tenia
raó.
I
és que la successió de notícies dolentes no té solució de continuïtat en el nostre
món periquil.
Com
si no fos poca broma la derrota amb Osasuna, estic assistint, impotent, a la
desintegració d’allò que va ser la gènesi del que després coneixeríem com “La
Força d’un Sentiment”, per obra de la campanya electoral a la presidència.
Lamentable, en la meva opinió, especialment lamentable, SergiO Oliveró.
Poso
SergiO amb “O” majúscula per a que quedi clar que ell no és “Sergi”, ell és “SergiO”.
Això
és, precisament, el que més em dol. Que es faci ús d’argumentari polític en la campanya
electoral del nostre club, presentant el RCD. Espanyol com el referent a Catalunya
dels valors patriòtics d’Espanya. Em va semblar especialment depriment la seva
entrevista en “Alerta Digital”.
Veureu, la gènesi del que després va ser “La Força d’un Sentiment” rau en la
seva condició apolítica.
Una apoliticitat practicada en la grada des de sempre. Practicada
sense necessitat de consensuar o pactar, practicada perquè tots enteníem que, a “Can Ràbia”, hi cabíem tots perquè el fet
periquil està per damunt de les coses terrenals, perquè ser de l’Espanyol és
una de les poques coses serioses que es poden ser en aquest món. Era això el que ens
unia per damunt de la política, les races i religions.
Recordo
aquella fenomenal grada del gol sud de Sarrià de les millors èpoques de la GPE.
Manigua en la que una munió de gent diversa, entre la que hi havia cristians i
jueus, creients i ateus, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes
(catalans i espanyols) federalistes, autonomistes i independentistes, monàrquics
i republicans (de dretes i d’esquerres), heterosexuals, gais i lesbianes, Puche's,
Llopis, Ferré's i Collet's, Pérez, Gómez i
Fernández, units per un únic sentiment, aquell sentiment que va esdevenir en
una “Força” i que ens fa veure-ho tot amb els colors blancs i blaus del nostre
club, del club de tots els pericos del món.
Sembla
que alguns han entrat en dinàmica polititzadora per obtenir la simpatia de
determinats mitjans informatius(?)
Com
si no fos prou dur ser perico front el pensament únic, ara algú es creu amb
dret a introduir un altre tipus de “pensamiento único” dins de casa nostra.
Mira
que n’estaran de feliços “The Others” veient com, embolicats en lluites caïnites,
el nostre club s’endinsa en el camí de la desaparició.
Aquest
era el nostre model, així era el nostre club i així hauria de seguir sent
perquè, del contrari, no serà.
Jo,
fill de català i francesa (un autèntic Xarnego), trilingüe, net, per part de pare, d’un murcià de
dretes de Lorca i d’una catalana de Portbou (cosina germana de dos jugadors
fundadors de l’Espanyol), net, per part de mare, d’un resistent francès perseguit pels nazis fins a Tànger (on va morir) i d’una Felisa de Valladolid,
jo, d’esquerres, sobiranista i perico de soca-rel, jo, estic en estat de xoc.
Per
això no podia escriure.
I ara ens espera el València. Quina creu!
Salut
i Espanyol
1 comentari:
Has fet el primer pas per sortir de l'estat de xoc i això és un bon senyal.
Quasimodo
Publica un comentari a l'entrada