Tots sabeu a què m’estic referint. En realitat l’ Espanyol mai va començar la temporada; pendents del mercat (tant en qüestió de sortides com d’entrades) fins a l’últim moment (i no pas per responsabilitat de la Secretaria Tècnica, sinó per motius d’oportunitat econòmica) l’equip tècnic que encapçala Mauricio Pochettino no va tenir la plantilla tancada.
Aquest fet, entre d’altres inconvenients de tret gruixut com ara la impossibilitat que els jugadors estiguin coordinats entre ells i amb moviments automatitzats, presentava el de la provisionalitat que per a alguns jugadors (i per a l’entrenador) significava no saber si continuarien a la casa o se’ls cercaria sortida o cessió, amb tota la distorsió, que per a la concentració mental individual i col•lectiva, representa en la feina a fer.
Sigui com sigui la realitat és que estem on estem a la classificació, després d’haver perdut els tres primers partits (per mèrits propis amb l’afegit de la mala sort que ens persegueix en forma de gols a les acaballes dels partits).
De manera que aquesta aturada ens ha de permetre (a tècnics i jugadors) avançar en la preparació física (alguns s’han incorporat absolutament fora de forma) i en la creació d’un conjunt, en els automatismes i en els LIDERATGES damunt la gespa (que no necessàriament han de coincidir amb els de dins del vestidor, que ja sabem allò dels lideratges informals).
Així que el proper diumenge a les 12:00 h. a Cornellà - El Prat toca animar per a que l’equip noti l’escalf de la seva gent, mentre que avencen en la creació d’un conjunt que disposarà de tres jornades menys per sumar els punts que s’hagin de tenir a final de temporada.
Resultarà important sumar els tres punts en litigi per a la moral de jugadors i grada, però no ens equivoquem, el de l’ Athletic club serà un partit en el que, encara, estarem en ple rodatge.
No ens hem de posar nerviosos, cal donar marge; encara que venim de la decebedora segona volta de l’any passat, sobre la que acumulem decepcions al començament d’aquesta, cal donar marge.
Enguany serà complicat, molts equips han hagut de fer plantilles amb limitacions (com nosaltres) i serà al darrer terç de la lliga on es jugaran totes les bufetades. És cert que no val a badar, però serà millor per a tots no marcar-nos expectatives fora del nostre abast (que només serveixen per generar frustració) i ser conscients dels “tempos” que hem d’anar seguint per a assolir l’objectiu que ens pertoca aquest any i que, de moment, no és un altre que salvar la categoria. Potser sigui trist, però és la realitat.
Cal aconseguir que exigències majors no ens aboquin a la divisió de la grada, a la desafecció amb l’equip i amb el divorci amb la directiva.
A l’Espanyol no sabem què s’ha de fer per arribar a jugar la “Champion’s League” però si que sabem, a la perfecció, com s’arriba a estar en descens.
Per tant: Mirem de no entrar pas en aquest camí ara que encara hi som a temps.
Els Pericos sempre hem sabut ser coherents, i aquí rau la força del nostre club, una vegada més hem de saber diferenciar entre allò que ens agradaria ser (un equip de competició europea) i el que som (un equip que lluita per a la supervivència), una vegada més hem de fer un exercici d'intel·ligència emocional. Només així es produirà la unió que ens ha de portar a assolir els objectius que ens han de fer estar contents i no pas quedar-nos en la decepció de l’objectiu inabastable.
A mi m’hauria agradat ser com en José Maria o com en John Lauridsen, però mai no vaig passar de jugar a Preferent, però què hi farem... Realitat optimista.
Salut i Espanyol
1 comentari:
Aprenentatge al llarg de més de cent anys.
Domènec
Publica un comentari a l'entrada