No per previsible, després de la nova derrota, resulta menys
dolorós haver de cessar a en Mauricio. Em puc posar en el lloc d’en Collet ja
que a mi també m’ha tocat haver de destituir un tècnic amb el que mantenia
amistat i compartíem amor pels colors del club al que, tots dos servíem. Ja se
sap, no puc evitar el tòpic, que el futbol és així.
Collet, l’amic Joan, segur que hauria volgut estirar més la
etapa d’en “Poche” per poder donar-li la oportunitat de remuntar (revertir diria
el “míster”) la situació i així, evitar dues coses: haver de fer fora a un amic
perico i haver de prescindir de dos bons elements com són en Mauricio i en
Ramón.
I d’aquesta manera les dues parts han hagut de fer el seu
primer sacrifici personal pensant només en el bé del club. Collet, avant posant
les necessitats d’un equip que veu que, a mesura que passen les setmanes, es
redueixen les possibilitats d’aturar la hemorràgia de punts, exercint de
president abans que d’amic. En Mauricio (i en Ramón) fent un gest de
generositat, renunciant a qüestions econòmiques i sortint com dos senyors,
sense un retret amb la casa que, en estat de necessitat, els fa fora, i, com a
perico, avant posant, també, l’ interès general del club als seus sentiments
personals.
Potser no m’entendrà ningú, però d’aquí el títol d’aquesta
nota:
Després de moments de veritable vergonya, assemblea inclosa,
ara només passo per moments de tristor, això si, amb la satisfacció de veure
com les dues parts implicades en la decisió adoptada han actuat amb grandesa.
Mercès per les vostres actituds. El món del futbol també
està farcit de noblesa.
Salut i Espanyol.
1 comentari:
Comparteixo amb tu els moments de tristor i m'envaeix una sensació de pèrdua.
Quasimodo
Publica un comentari a l'entrada