OLOR A...

Des del mateix moment en que es va començar a veure que a en Mauricio li quedaven dos Telenotícies, que vaig començar a fer de menys alguna declaració de la plantilla; encara que fossin aquells tòpics de “estem amb el míster a mort”, encara que només fos per espolsar-se les puces del damunt al més pur estil Poncio Pilatos.

I si el silenci pot ser anunci de mort, llegint la entrevista que l’Anna Cordovilla li fa a en Joan Verdú per el diari "Mundo Deportivo" (i d’escoltar-les diverses vegades en un munt d’emisores de ràdio), m’arriba una flaira a podrit, com d'un cadàver.

La entrevista de l’Anna Cordovilla a en Joan Verdú (em sembla que no va ser casual que parlés ell) diu:

Cuestionado por el porcentaje de culpa que tiene la plantilla de la situación deportiva, Verdú ha sido contundente: "Mucha culpa de lo que está pasando, por no decir toda, la tenemos los que jugamos, los culpables somos nosotros. Yo me siento con la culpa de no haber logrado el objetivo que teníamos, pero por momentos no hemos tenido suerte y hemos merecido más puntos de los que tenemos". Pese a todo el capitán está "convencido de que sacaremos todo esto adelante".

Verdú también ha reconocido que la convulsa situación que vive el espanyolismo tras la marcha de Pochettino "no nos gusta a nadie, es una situación complicada para nosotros, pero nos tenemos que dedicar a trabajar y salir de esta situación cuanto antes mejor. Ahora debemos estar más unidos que nunca".

No ha querido valorar si el adiós de Pochettino es la solución a los males "pues no sé si era ésta la solución, no lo quiero valorar. Nosotros nos debemos centrar en trabajar y sacar esto adelante".

A juicio del capitán, el vestuario está "con ganas de revertir la dinámica, luchar y demostrar que podemos sacar esto adelante. La plantilla está implicada y el técnico que venga lo recibiremos con los brazos abiertos y con la intención sacar esto adelante".

En efecte, ni una menció de suport al tècnic cessat.
Què és “lo que està pasando”?
“Lo que està pasando” és que entre alguns pesos pesants li han fet el llit?

Ni un sols jugador dels que ha fet debutar, i convertit en professional de la primera plantilla, ha tingut una paraula vers en Mauricio, tampoc els que feia anys que el tenien d’entrenador. Tampoc els “marginats”. Ni els argentins, ni catalans. Que n’és d’estrany oi? Omertà?

No ho sé, ni ho podré demostrar i no posaré en aquest compromís al meu amic Collet (tampoc no m’ho revelaria), però... pudor en fa.

Potser aquest pugui ser el motiu pel que ni en Collet, ni en Mauricio, ni en Ramón, van tenir marge de maniobra.

Si la “recuperació” del joc de l’equip, la “concentració” i el “compromís” milloren de cop amb el “Vasco” Aguirre, llavors no tindré cap dubte, Pochettino havia perdut el pols pel domini del vestidor. I m’entristiré més, i m’emprenyaré encara més...

I a vosaltres... Què us sembla?

Salut i Espanyol.

MÉS ESTAT DE XOC

No per previsible, després de la nova derrota, resulta menys dolorós haver de cessar a en Mauricio. Em puc posar en el lloc d’en Collet ja que a mi també m’ha tocat haver de destituir un tècnic amb el que mantenia amistat i compartíem amor pels colors del club al que, tots dos servíem. Ja se sap, no puc evitar el tòpic, que el futbol és així.

Collet, l’amic Joan, segur que hauria volgut estirar més la etapa d’en “Poche” per poder donar-li la oportunitat de remuntar (revertir diria el “míster”) la situació i així, evitar dues coses: haver de fer fora a un amic perico i haver de prescindir de dos bons elements com són en Mauricio i en Ramón.

I d’aquesta manera les dues parts han hagut de fer el seu primer sacrifici personal pensant només en el bé del club. Collet, avant posant les necessitats d’un equip que veu que, a mesura que passen les setmanes, es redueixen les possibilitats d’aturar la hemorràgia de punts, exercint de president abans que d’amic. En Mauricio (i en Ramón) fent un gest de generositat, renunciant a qüestions econòmiques i sortint com dos senyors, sense un retret amb la casa que, en estat de necessitat, els fa fora, i, com a perico, avant posant, també, l’ interès general del club als seus sentiments personals.

Potser no m’entendrà ningú, però d’aquí el títol d’aquesta nota:

Després de moments de veritable vergonya, assemblea inclosa, ara només passo per moments de tristor, això si, amb la satisfacció de veure com les dues parts implicades en la decisió adoptada han actuat amb grandesa.

Mercès per les vostres actituds. El món del futbol també està farcit de noblesa.

Salut i Espanyol.

EN ESTAT DE XOC

Dimecres, 14 de novembre, dia de vaga general, dia del meu aniversari, un amic em va “renyar” per què feia moltes dates que no penjava cap nota al bloc.

Tenia raó.

I és que la successió de notícies dolentes no té solució de continuïtat en el nostre món periquil.

Com si no fos poca broma la derrota amb Osasuna, estic assistint, impotent, a la desintegració d’allò que va ser la gènesi del que després coneixeríem com “La Força d’un Sentiment”, per obra de la campanya electoral a la presidència. Lamentable, en la meva opinió, especialment lamentable, SergiO Oliveró.

Poso SergiO amb “O” majúscula per a que quedi clar que ell no és “Sergi”, ell és “SergiO”.

Això és, precisament, el que més em dol. Que es faci ús d’argumentari polític en la campanya electoral del nostre club, presentant el RCD. Espanyol com el referent a Catalunya dels valors patriòtics d’Espanya. Em va semblar especialment depriment la seva entrevista en “Alerta Digital”.

Veureu, la gènesi del que després va ser “La Força d’un Sentiment” rau en la seva condició apolítica.

Una apoliticitat practicada en la grada des de sempre. Practicada sense necessitat de consensuar o pactar, practicada perquè tots enteníem que, a  “Can Ràbia”, hi cabíem tots perquè el fet periquil està per damunt de les coses terrenals, perquè ser de l’Espanyol és una de les poques coses serioses que es poden ser en aquest món. Era això el que ens unia per damunt de la política, les races i religions.

Recordo aquella fenomenal grada del gol sud de Sarrià de les millors èpoques de la GPE. Manigua en la que una munió de gent diversa, entre la que hi havia cristians i jueus, creients i ateus, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes (catalans i espanyols) federalistes, autonomistes i independentistes, monàrquics i republicans (de dretes i d’esquerres), heterosexuals, gais i lesbianes, Puche's, Llopis, Ferré's i Collet's, Pérez, Gómez  i Fernández, units per un únic sentiment, aquell sentiment que va esdevenir en una “Força” i que ens fa veure-ho tot amb els colors blancs i blaus del nostre club, del club de tots els pericos del món.

Sembla que alguns han entrat en dinàmica polititzadora per obtenir la simpatia de determinats mitjans informatius(?)

Com si no fos prou dur ser perico front el pensament únic, ara algú es creu amb dret a introduir un altre tipus de “pensamiento único” dins de casa nostra.

Mira que n’estaran de feliços “The Others” veient com, embolicats en lluites caïnites, el nostre club s’endinsa en el camí de la desaparició.

Aquest era el nostre model, així era el nostre club i així hauria de seguir sent perquè, del contrari, no serà.

Jo, fill de català i francesa (un autèntic Xarnego), trilingüe, net, per part de pare, d’un murcià de dretes de Lorca i d’una catalana de Portbou (cosina germana de dos jugadors fundadors de l’Espanyol), net, per part de mare, d’un resistent francès perseguit pels nazis fins a Tànger (on va morir) i d’una Felisa de Valladolid, jo, d’esquerres, sobiranista i perico de soca-rel, jo, estic en estat de xoc.

Per això no podia escriure.

I ara ens espera el València. Quina creu!

Salut i Espanyol